Cerca de crítiques

Enquesta

Josep Pons dirigeix l'ONE a l'Auditori

Decadentisme vienès

17/5/2005 |

 

Obres de Schreker i Zemlinsky. Jane Irwin, Francisco Vas, Willard White. Orquestra Nacional d'Espanya. Director: Josep Pons. Barcelona, Auditori, 13 de maig.

Viena, principis del segle XX. En el si d'un imperi corcat de soca-rel, una explosió de creativitat en tots els àmbits fa d'aquesta era una de les més fascinants de la història. En música, el postwagnerianisme regna suprem, i si alguns (Schönberg i els seus deixebles) el prendran com a punt de partida per seguir un altre camí, d'altres el duran fins a les seves darreres conseqüències. Reflex de l'ambient intel·lectual del moment, moltes òperes abordaran disfuncions psíquiques i pulsions sexuals desendreçades amb una música opulenta que té por del buit. La doble condemna que van patir molts d'aquests autors -pels nazis per jueus degenerats, per les avantguardes posteriors al 1945 per no seguir la recta via de la modernitat- per sort ha començat a ser revisada als darrers anys, amb gravacions discogràfiques i interpretacions en viu que han demostrat la gran vàlua de compositors com Schreker i Zemlinsky.

La nova visita de l'Orquestra Nacional d'Espanya a l'Auditori ens ha dut un dels millors programes de tota la temporada, un envejable botó de mostra de la feina que està fent Josep Pons a Madrid -els nostres miops dirigents culturals farien bé de prendre nota de les seves declaracions en la presentació del concert. Les Cinc cançons per a veu greu i orquestra de Schreker es movien en una atmosfera enrarida i mòrbida, on l'atracció per la foscor i la mort dels poemes d'Edith Ronsperger està tractada amb una orquestració refinada. La veu consistent i vellutada de Jane Irwin va saber plegar-se a les confidències a mitja veu de la música.

No és difícil veure en diverses òperes de Zemlinsky ecos de la seva pròpia vida: si Der Zwerg sublima la seva humiliant passió per Alma Mahler, Eine florentinische Tragödie, també basada en Oscar Wilde, no és aliena a la fatal relació entre la seva germana Mathilde (maridada amb Schönberg) i el pintor Richard Gerstl que va acabar amb el suïcidi d'aquest. Una orquestració luxuriant, una implacable dosificació de la tensió en aquesta peça en un acte de final sorprenent, unes pinzellades colorístiques de gran riquesa, per exemple quan Simone descriu les seves mercaderies, i, no cal dir, algun vals, configuren una partitura que no dóna treva a l'espectador. L'ONE no tindrà el so més enlluernador del planeta, però ha millorat ostensiblement respecte a les seves anteriors visites, i Pons la va menar amb la fluïdesa magmàtica que reclama la música de Zemlinsky.

La potència orquestral i l'acústica de la sala van perjudicar la presència de les veus, la qual cosa no va restar cap mèrit a un Willard White que va donar una indefallible intensitat a la part esgotadora de Simone. Tampoc la sequedat tímbrica de Francisco Vas va ser un obstacle per gaudir del seu coratjós Guido mentre Jane Irwin complia amb escreix en la part més reduïda de Bianca. Un concert fascinant que no mereixia tantes butaques buides.

Xavier Cester
Avui