Cerca de crítiques

Enquesta

L'OBC ofereix la Tràgica de Mahler

Extrems veïns

10/5/2005 |

 

Obres de Webern i Mahler. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Barcelona, Auditori, 6 de maig.

Només set anys de diferència donen per a molt. Tot i emprar orquestres similarment gegantines, la Sisena simfonia de Mahler, estrenada el 1906, i les Sis peces op. 6 de Webern, presentades el 1913, semblen provenir d'universos molt llunyans entre si, la profusió d'idees del compositor bohemi contrastant amb l'estil aforístic de l'austríac, si bé el seu veïnatge en el darrer programa de l'OBC palesava que un no es pot explicar sense l'altre. Ernest Martínez Izquierdo va accentuar les sonoritats feréstegues en els moments més expansius de la partitura de Webern, però esclar, els deu minuts i escaig d'aquest opus van accentuar la sensació d'aperitiu davant del plat gros de la sessió.
Un sistema que utilitza el cronista per calibrar les virtuts d'una versió és comprovar com la batuta de torn resol els diversos punts clau de l'obra. Primer moment de la Sisena de Mahler: el gran rallentando just abans de la triomfal coda del moviment inicial. Martínez Izquierdo va aguantar bé el discurs abans de la descàrrega d'energia, mèrit doble tenint en compte que el seu estil és més apte per a la tensió que per a la distensió. Segon moment: el clímax de l'Andante, d'un lirisme abassegador aquí llastat per una corda de so esprimatxat. Tercer moment: els cataclísmics cops de martell del darrer temps. Va ser en aquest moviment on els problemes de la versió de Martínez Izquierdo van ser més evidents.

Un Scherzo confrontacional, agressiu, crispat fins i tot en els passatges més bucòlics, després d'un primer moviment contundent però controlat, va ser un primer indicador que al director català a vegades el perd el seu propi entusiasme, caient en el desaforament volumètric. La manca de dosificació de les forces a les seves ordres, una OBC en aquesta ocasió amb massa petites relliscades, va fer que en el final les evidents caigudes de tensió estiguessin acompanyades de passatges desendreçats i mal articulats, on l'excitabilitat sonora degenerava sovint en el mer estrèpit. Mahler pot ser molt més subtil.

Xavier Cester
Avui