Cerca de crítiques

Enquesta

Paul Lewis interpreta Beetgoven

El camí del geni

29/4/2005 |

 

Obres de Beethoven. Paul Lewis, piano. Ibercàmera. Barcelona, Palau de la Música, 27 d'abril.

Es fa difícil imaginar una immersió millor que en un corpus cabdal com són les trenta-dues sonates per a piano de Beethoven. Això és el que farà en els propers mesos, tant en concert com a l'estudi de gravació, Paul Lewis. Després del seu afortunat debut a casa nostra la temporada passada, el pianista britànic oferia al Palau de la Música un tast ben consistent del cicle beethovenià que servia, alhora, per confirmar que les qualitats admirades llavors són ben sòlides, en especial un estil controlat i elegant (no pas fred ni apàtic) que defuig els efectes espuris o preteses genialitats a favor d'una mirada nítida i sincera cap a les partitures.

L'ordre d'opus amb què va presentar les quatre sonates del programa no es corresponia del tot amb l'ordre cronològic, tot i això, permetia resseguir el fascinant camí que va solcar Beethoven des de l'herència del classicisme vienès fins a l'esclat d'una expressivitat indòmita i sense parangó a la història de la música, exemplificada per una Appassionata situada com a culminació de la vetllada. Les tensions dialèctiques entre aquests dos esperits van quedar palesades en la Sonata opus 31 núm. 1, on Lewis va subratllar amb encert els tocs d'humor del compositor -les obsessives figures rítmiques a la mà esquerra a l'Adagio grazioso, la conclusió sempre ajornada del Rondó. En canvi, en la seva germana opus 31 núm. 3, el perfil baix adoptat pel pianista no va acabar d'enlairar l'obra més enllà d'un plàcid ensopiment.

Pòrtic del plat central de la vetllada, la breu Sonata op. 49 núm. 1 no va ser, per sort, un mer aperitiu gràcies a l'equilibrada lectura que en va fer un Lewis que va treure (gairebé) tots els frens en l'Appassionata. Els sobtats girs, les constants i instantànies pujades i baixades de temperatura del primer temps van trobar en Lewis un intèrpret atent i amb cintura per negociar aquests canvis, i si en el darrer moviment era possible imaginar una versió més abrandada, el pianista britànic va saber dosificar la tensió fins a l'agitat final. Un magnífic concert, en definitiva, que ens permet llançar a l'aire una pregunta: quants anys fa que no tenim a Barcelona un cicle íntegre de les sonates de Beethoven?
Xavier Cester
Avui