Cerca de crítiques

Enquesta

'El somni d'una nit d'estiu' de Britten

Passions sense toga

28/4/2005 |

 

'La clemenza di Tito', de Mozart. Charles Reid, Ludmila Slepneva, Iris Kupke, Marie-Belle Sandis, Daniela Sindram, Thomas Jesatko. Cor i Orquestra de l'Òpera de Mannheim. Director: Adam Fischer. Palau 100. Barcelona, Palau de la Música, 26 d'abril.

Hi ha òperes que, no se sap ben bé per quins set sous -no és pas perquè siguin dolentes-, semblen condemnades en els últims temps a casa nostra a no trepitjar mai un veritable escenari dramàtic. Una d'elles és Fidelio, de Beethoven, l'altra, La clemenza di Tito, de Mozart. Aquesta obra ha estat oferta últimament en concert al Festival Mozart de l'OBC i al Liceu mateix, i reapareix ara en el cicle Palau 100, cortesia de les forces de l'Òpera de Mannheim, que van dur fa un parell de temporades un remarcable Idomeneo.
Un cop més, els motius de satisfacció són els mateixos: un impecable treball de conjunt que, més enllà de la presència d'estrelles canores -no n'hi va haver-, lluïa per la coherència de plantejaments i resultats, i una batuta galvanitzadora capaç d'extreure el màxim profit de cada element a les seves ordres. La Roma dibuixada per Adam Fischer va resultar ser una capital amb passions a flor de pell, tensió elèctrica i, quan convenia, la necessària pompa imperial. El director hongarès agafa el millor de dos mons amb una orquestra de gran equilibri on conviuen instruments moderns amb trompes i trompetes naturals i un cor ben empastat, i si l'energia sovint es desbordava amb efectes exaltants, també sabia Fischer agombolar els cantants en els passatges més entotsolats.
Charles Reid va ser un Tito de veu clara, agilitats ben resoltes i autoritat en un fraseig que, no obstant, podria ser menys monolític. En una part de tessitura temible com Vitellia, Ludmila Slepneva va resoldre amb suficiència els esculls tècnics (massa florida, però, la cadència de Non più di fiori) per excel·lir en el vessant més despitat, de virago enfurismada, del personatge. Marie-Belle Sandis va saber posar-se el (un pèl escàs) públic a la butxaca amb un Sesto de generosa comunicativitat, impecable en les seves dues grans àries, completant el notable capítol de mezzosopranos el ben timbrat Annio de Daniela Sindram. Iris Kupke (Servilia) va mantenir el llistó, i Thomas Jesatko (Publio) el va abaixar sense, tanmateix, desmerèixer la versió oferta per Adam Fischer. Una versió que, al capdavall, amb el seu tremp irresistible, reivindicava a crits que l'espai natural de La clemenza di Tito és el teatre.

Xavier Cester
Avui