Cerca de crítiques

Enquesta

'El somni d'una nit d'estiu' de Britten

'El somni d'una nit d'estiu' un altre gran 'britten'

22/4/2005 |

 

INTÈRPRETS PRINCIPALS: David Daniels, Peter Rose, Ofèlia Sala, Emil Wolk
DIRECCIÓ D'ESCENA: Robert Carsen
DIRECCIÓ MUSICAL: Harry Bicket
LOCAL: Gran Teatre del Liceu
DATA: 20 d'abril del 2005

La particular relació feliç (i recent) entre el compositor britànic Benjamin Britten i el Liceu té un nou exemple en aquest A midsummer night's dream (El somni d'una nit d'estiu) estrenat dilluns passat, en la veterana i rodada producció de Robert Carsen, molt més inspirada que la seva Tosca presentada en l'anterior temporada a Barcelona.
Carsen usa com a escenografia uns llits amb llençols verds (¿records peterpanescos?), espai del somni i del desig, basant-se en una il.luminació cuidada i un impecable vestuari que, com en el cas de la doble parella d'enamorats atenesos, evoluciona amb els avatars dels protagonistes. L'espectacle, delicadament misteriós fins i tot a pesar del seu obvi pressupost previ, funciona sense arestes ni alts i baixos fins a acabar en l'alegre pastitx italià del tercer acte, que satisfà el públic per la seva barreja d'ironia subtil amb una mica de gràcia ordinària.

La direcció de Harry Bicket és encertadament fidel a la lletra britteniana, encara que una òpera d'esperit cambrístic com aquesta necessita, en una sala de les dimensions del Liceu, més volum. Aquest és el principal escull que ha de superar el muntatge: la immensitat d'un auditori que requereix una projecció contundent i decibels. Al contratenor David Daniels (Oberon) això li passa factura, sobretot en un inici en què, al costat de la força vocal de la soprano Ofèlia Sala --en el seu verdader any de glòria liceístic, després del seu exquisit recital del gener passat--, la seva veu es converteix en un filet gairebé inaudible. El somni... necessita mostrar la delicada expressivitat de la peça de Britten, sí, però al mateix temps que no es desatenen les exigències acústiques del Liceu.

La resta del repartiment és d'un altíssim nivell, comandat pel Bottom de Peter Rose, impecable en el paper de rústic presumit i capaç de cantar sense problemes amb una màscara d'ase a sobre, i molt ben acompanyat per la resta de rústics. Emil Wolk en el paper parlat de Puck (record de l'origen shakespearià de la peça abreujada amb encert per Britten i el seu company, el tenor Peter Pears), que escandeix els versos amb una peculiar però suggerent arítmia mètrica, és un altre dels punts forts d'un repartiment (19 solistes) sense màcula.
Joan Anton Cararach
El Periódico