Cerca de crítiques

Enquesta

'A Midsummer Night's Dream', de Britten al Liceu

Feliços somnis

20/4/2005 |

 

'A Midsummer Night's Dream', de Britten. David Daniels, Ofèlia Sala, Emil Wolk, Gordon Gietz, William Dazeley, Deanne Meek, Brigitte Hahn, Peter Rose, Christopher Gillett. Director d'escena: Robert Carsen. Escenografia i vestuari: Michael Levine. Il·luminació: Robert Carsen i Peter van Praet. Coreografia: Matthew Bourne. Escolania de Montserrat. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Harry Bicket. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 18 d'abril.

Una de les millors coses que ha fet el Gran Teatre del Liceu els darrers anys és posar-se al dia pel que fa a l'òpera del segle XX, una centúria més rica pel que fa al repertori líric del que sovint es pensa. Les obres de Benjamin Britten (The Turn of the Screw, Billy Budd, Gloriana, Peter Grimes) han jugat un paper important en aquest aplaudible esforç que tantes alegries ha donat en la història recent del teatre, i ara arribava el torn d'un dels títols més seductors del compositor britànic, A Midsummer Night's Dream, habilíssima condensació de l'obra de Shakespeare on la ciència i el talent brittenians brillen al màxim nivell: l'autor de Death in Venice caracteritza amb l'accent precís el món màgic de les fades, la passió de les dues parelles d'amants, la simplicitat dels rústics -amb una hilarant paròdia dels tics de l'òpera italiana a la representació de la tragèdia de Pyramus i Thisby- i la solemnitat de la cort atenenca.
La primera i l'última paraula, però, la tenen les criatures de la nit que Britten investeix amb un halo sonor fascinant. Tot i certa prudència, els glissandi inicials de les cordes ens van transportar a aquest bosc on tot és possible. La batuta de Harry Bicket, a qui només se li pot retreure una puntual morositat en alguns moments, va saber obtenir de l'orquestra liceista un més que raonable refinament tímbric, amb menció especial a la fusta i el metall (excel·lent trompeta), l'arpa i la, en aquest títol, cabdal percussió. Ja fos en els perfums lunars més intoxicants o en la comèdia més àgil, el director britànic va saber traduir amb encert la varietat de climes d'aquesta delicada partitura.

A Midsummer Night's Dream necessita, i va tenir al Liceu, un equip equilibrat de cantants, però seria injust no destacar els dos sobirans de les fades. Amb la seva veu mel·líflua i vellutada, David Daniels, en el que va ser el debut operístic al teatre del contratenor nord-americà, va ser un Oberon que va encarnar a la perfecció el caràcter ultraterrenal del seu personatge, mentre que Ofèlia Sala negociava amb facilitat les alades vocalitzacions de Tytania, conferint-li, a més, una benvinguda sensualitat. En la cúspide de la piràmide cal situar també el Bottom de Peter Rose, veu càlida i contundent que va demostrar que, amb cap d'ase o sense, per ser un bon comediant no cal forçar el traç. El Flute de Christopher Gillett va ser l'altre element destacat d'uns rústics -Henry Waddington (Quince), Harold Wilson (Snug), Francisco Vas (Snout) i Andrew Foster-Williams (Starveling) sense màcula.

Pel que fa al quartet romàntic, l'Hermia carnosa de Deanne Meek va estar un graó per sobre del timbre no sempre nítid de l'Helena de Brigitte Hahn, mentre que, superats alguns aguts escanyats al començament, Gordon Gietz va ser un Lysander tan intens com el Demetrius de William Dazeley. Correcte Theseus de Ned Barth, però el paper d'Hippolyta és massa curt per les possibilitats d'una cantant del nivell de Jean Rigby. Punt i a part mereix l'actor Emil Wolk, un Puck no per madur menys àgil i entremaliat, i molts aplaudiments per a l'Escolania de Montserrat, de dicció molt millorable, d'acord, però igual de precisa en el seu cant com en els coreografiats moviments de la cort de fades.
Com a targeta de presentació d'un títol desconegut al Liceu, ¿hauria calgut un muntatge amb bosc inclòs, com el que presciu el llibret? No, si aquest ja és evocat de forma immillorable, no només per la mateixa música de Britten, sinó pel blau nocturn de la il·luminació i el verd intens del vestuari de les fades i els llençols que dominen el decorat. Llençols, sí, perquè Robert Carsen i el seu dissenyador Michael Levine ens transporten al lloc on se somia, el llit: un d'enorme amb una lluna petita per al primer acte, sis de normals amb una lluna gegantina per al segon, tres llits flotant a l'aire al tercer (amb les exclamacions admiratives del respectable).

Amb un marc visual tan elegant com sobri, amb encertats jocs d'escales variables, Robert Carsen va accentuar el caràcter ridícul d'uns amants cada cop més espellifats (i tacats de verd natura) a mesura que penetren en el bosc -brillant la seva baralla al segon acte-, va intensificar la fisicitat de la relació entre Tytania i el cap d'ase de Bottom i va aconseguir en la representació de Pyramus i Thisby les rialles franques del públic. Del públic, esclar, que no va desertar a l'entreacte o que no va fugir esperitat de la platea mentre s'abaixava el teló. Els que van marxar segur que van dormir sense somniar res, els que tenien les orelles i els ulls desperts van tenir els més feliços somnis.
Xavier Cester
Avui