Cerca de crítiques

Enquesta

Barenboim interpreta Bach al Palau

Suma de reverències

15/4/2005 |

 

Bach: 'El clave ben temperat', llibre primer. Daniel Barenboim, piano. Palau 100. Barcelona, Palau de la Música, 13 d'abril.

La música de Bach, sobretot les partitures considerades més denses i transcendents, sol ser objecte d'una actitud reverent tant per part d'intèrprets com de públic, una actitud que, sovint, té el perill d'anestesiar la seva força veritable. Aquest factor va planar sobre la nova visita de Daniel Barenboim a casa nostra, incrementat a més per la reverència que el públic, que omplia a vessar el Palau, sent per la figura del formidable músic israeliano-argentí. Esclar que El clave ben temperat no és pas un plat de fàcil digestió i més d'un va desertar a l'entreacte d'una vetllada maratoniana poc apta per als que consideren la música una agradosa carícia als sentits.

La versió que va oferir Barenboim dels vint-i-quatre preludis i fugues del primer llibre va ser, ja que no objecte d'una admiració incondicional, sí respectable en molts sentits, tot i la insatisfacció -i per què no dir-ho, cert avorriment- global generada per la vetllada. Un cop més admira en l'intèrpret comprovar que el seu vessant de pianista i el de director són inseparables, extraient de l'Steinway del Palau un so dens i compacte no dissímil al que demana de les orquestres que dirigeix, mentre que les sobtades pujades de temperatura que genera la seva batuta es produeixen també al teclat. Aquí raïa, tanmateix, un dels problemes, ja que al tercer preludi i fuga va quedar evident que Barenboim aplicava un patró monolític a cada peça, amb la qual cosa, al final, cada ritenuto exagerat, cada exacerbació dinàmica o cada accentuació violenta d'una veu en detriment de la trama polifònica es feia previsible. Si en els preludis i fugues en mode major va predominar la gracilitat (do sostingut major), els perfils amorosits (si major) i fins i tot un to juganer (sol major), en els fragments en menor Barenboim va voler, dins l'actitud reverencial esmentada, donar unes càrregues extres de profunditat no sempre reeixides, a vegades vorejant la monotonia. L'extrema romantització del preludi en mi bemoll menor va ser fascinant, el vagareig sense direcció de la fuga posterior no tant, alhora que el to, entre processional i entotsolat, del preludi en si menor resumia la presa de postura de Daniel Barenboim davant aquests vint-i-quatre monuments. Comptat i debatut, ¿no deu ser que, en definitiva, d'un monument com El clave ben temperat qui en gaudeix és l'intèrpret més que no pas el públic?
Xavier Cester
Avui