Cerca de crítiques

Enquesta

Barenboim interpreta Bach al Palau

Barenboim, un geni poc bachià

15/4/2005 |

 

INTÈRPRET: Daniel Barenboim, piano
LOCAL: Palau de la Música
DIA: 13 d'abril

'El clavecí ben temperat', de Bach, un repte difícil fins i tot per a Barenboim.

Ple. Ple a vessar i amb cadires a l'escenari per donar resposta a tanta expectació. Tothom volia veure i escoltar el pianista Daniel Barenboim, encara que en la segona meitat d'aquesta partitura de més de dues hores, més d'un seient quedés buit, perquè El clavecí ben temperat és també el camí de perfecció en la mística de la música pel qual poden ascendir només els escollits.

Són paraules majors. Barenboim, mític pianista i avui també cotitzadíssim director d'orquestra, és sens dubte el més complet músic de l'actualitat juntament amb Plácido Domingo i suscita entusiastes presències encara que després sigui necessari aquest esforç suplementari per introduir- se en una obra i en l'esforç del seu intèrpret. Però a tots ens agrada ser-hi quan això passa.

El clavecí ben temperat, 24 preludis i fugues en ascensió per l'escala cromàtica, és una torre de Babel de música pura, sense argument, amb només un descans a la meitat, i brevíssimes pauses realitzades per l'intèrpret, per a ell i per al públic.

¿La interpretació? Jo crec que no ofenc l'extraordinari pianista argentí si dic que no és gaire bachià. Planteja la seva execució sense referències historicistes, sense referències al clavecí. Ell toca un gran piano de cua, instrument romàntic per excel.lències, i planteja aquesta partitura barroca des de l'execució romàntica, amb uns sonors acords finals, amb pedal en cada període, amb fraseig també romàntic.
A la primera part va tocar molt concentrat, com si ho fes per a ell mateix, i se'n va anar amunt a la segona, quan ja tenia aire de sobres. Personalment em va agradar més en els preludis, on va mostrar més llibertat d'expressió i potser més poesia. Però també va exhibir un enorme sentit arquitectònic en les fugues.

¿Que potser hi va haver una certa monotonia? Sens dubte. Aquí és on es nota la seva limitada vinculació a aquest repertori. Però s'ha de ser un gran pianista per aguantar tocant dues hores: ell i el públic.
Luis Polanco
El Periódico