Cerca de crítiques

Enquesta

Lorin Maazel al front de l'Arturo Toscanini

La paradoxa Maazel

6/4/2005 |

 

Obres de Wagner. Orquestra Filharmònica Arturo Toscanini. Director: Lorin Maazel. Barcelona, Ibercàmera, Auditori, 4 d'abril.

Director admirable i admirat, tot just arribat a una edat, 75 anys, que li permet, en una professió tan longeva com la seva, accedir a l'estadi de la venerabilitat -si bé la seva carrera és més dilatada que la de molts dels seus contemporanis-, a un mes d'estrenar la seva primera òpera, presència recurrent a casa nostra, capaç d'atreure l'atenció mediàtica -el noticiari estrella de la nit va enviar a l'Auditori la seva colorista corresponsal cultural, que, en un atac d'irresponsable optimisme, va qualificar la sessió de "concert de l'any" (megasic)-, Lorin Maazel continua essent una paradoxa, un músic desconcertant per la seva irregularitat. No cal comparar aquest concert amb altres sessions dedicades, en part o íntegrament, a Wagner viscudes aquesta temporada (Valeri Guerguiev i, sobretot, Christian Thielemann) per concloure que, enmig d'alguns oasis, Maazel va oferir molts moments com a mímim discutibles i com a màxim inacceptables d'una batuta del seu nivell.

La concepció del director nord-americà no era tant la d'un riu continu amb meandres sinó la d'un seguit de paràgrafs inconnexos marcats per cesures subratllades amb narcisista complaença, ple de manierismes que trencaven el fluir natural de la música, ja sigui unes retencions de temps exagerades o uns acords finals sostinguts fins a l'infinit. Uns Mestres cantaires sorollosos, sense cap sentit de progressió, un preludi del primer acte de Lohengrin d'efectes rebuscats (com era d'esperar, l'aparatós preludi del tercer acte va ser la propina) i una Marxa fúnebre d'El capvespre dels déus de superficial grandiloqüència van ser el nadir, el punt més baix del programa.

Per sort, hi va haver alguns consols en les onades passionals que fluïen pel preludi de Tristany i en el bon control exercit en la Mort d'Isolda, la força elemental de L'holandès errant i en l'agitació frenètica del món del Venusberg a Tannhäuser (en canvi, el fervor dels pelegrins deixava indiferent la batuta).

Com en les seves darreres actuacions, Maazel va comparèixer amb la Filharmònica Arturo Toscanini (ai las!, no el veurem mai amb la seva altra orquestra, la Filharmònica de Nova York?), conjunt de corda consistent, en especial una secció greu ben sòlida, però de metall tan explosiu com poc refinat. Si el que es volia era espectacle fàcil, Maazel va complir. Els que volíem una mica més de música, ens en vam quedar amb les ganes.
Xavier Cester
Avui