Cerca de crítiques

Enquesta

La Patètica dirigida per Foster amb l'OBC

El comiat de l'exdirector?

5/4/2005 |

 

Obres de Montsalvatge, Koering i Txaikovski. Pierre Amoyal, violí. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Lawrence Foster. Barcelona, Auditori, 1 d'abril.

Algun dia s'haurà d'analitzar amb més deteniment què caram passa entre les institucions musicals del nostre país i els seus antics titulars: Bertrand de Billy no té gaire pinta de tornar al Liceu en un futur pròxim i Lawrence Foster ha dirigit aquest cap de setmana els que poden ser els seus darrers concerts amb la seva antiga orquestra, l'OBC.

L'element més blasmable de la sessió, tanmateix, va ser extramusical. El músic nord-americà es va equivocar greument al demanar divendres, en un equipament públic com l'Auditori, un minut de pregària pel moribund pontífex de la cristiandat (ben diferent hauria estat que Joan Pau II, efectivament, hagués mort quan es va produir el concert), una petició totalment fora de lloc que va crear una soterrada tensió a la sala, amb puntuals xiulets inclosos (tampoc calia ser maleducat, quedant-se assegut a la cadira n'hi havia més que prou).

El programa arrencava amb la sempre fascinant Desintegració morfològica de la Xacona de Bach, de Montsalvatge, de contorns un pèl desdibuixats en alguns dels estrats tímbrics amb què el compositor català va desintegrar amb gran perícia l'il·lustre punt de partida, però amb una conclusió aparatosa ben menada per batuta i orquestra. René Koering era present a la sala per escoltar en viu el seu Concert per a violí, una partitura, filla tardana de la Segona Escola de Viena, no exempta de moments atractius en la seva successió de climes diversos, tot i que els passatges més introspectius, gairebé de caràcter nocturn, es revelaven més interessants que les erupcions d'agitació. Si en el primer temps descollava un suggerent moment entre el solista, el corn anglès i els contrabaixos, el segon mostrava contrastos més ben integrats. En tot cas, Pierre Amoyal va poder exhibir-hi un so d'una puresa i bellesa extraordinàries.

La Patètica de Txaikovski ens va retrotraure a alguns dels trets habituals de l'estil de Lawrence Foster, en especial el seu gust pel melodrama (patent en el transcurs del primer temps) i l'excitabilitat sonora, més temperada, bé és cert, que als seus primers temps amb l'OBC. Amb una orquestra que va oferir un més que notable rendiment al seu antic titular, Foster va signar una lectura apassionada, espectacular quan calia (un tercer moviment tan contundent com exaltant), que només va punxar en un vals gruixut i poc subtil. En canvi, el corprenedor final, atacat amb gran concentració de so per la corda, va enlairar la temperatura emocional de la vetllada. Si aquest va ser el comiat de Foster, va ser un bon adéu. [Al darrer concert, diumenge al matí, els músics de l'OBC, a través del seu concertino, van homenatjar Lawrence Foster i li van entregar un regal.]


Xavier Cester
Avui