Cerca de crítiques

Enquesta

Magnus Lindberg al Nous Sons '05

Darmstadt queda lluny

23/3/2005 |

 

Obres de Boulez, Lara i Lindberg. Magnus Lindberg, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Barcelona, Auditori, 18 de març.

L'última convocatòria de l'OBC abans de Setmana Santa tancava el Festival de Músiques Contemporànies Nous Sons'05. Tot i que el concert es publicitava amb el Concert per a piano de Magnus Lindberg, la pièce de resistance era l'espectacular Rituel in memoriam Bruno Maderna de Pierre Boulez, que és una pena que s'hagi preparat només per a aquesta ocasió perquè és d'una dificultat enorme i un referent que documenta la superació de les directrius que emanaven del cercle de Darmstadt on, entre altres, Bruno Maderna exercia la pedagogia.

El Rituel és impetuós, exuberant i polifacètic, però no elegíac: la seva energia celebra més la vida que la mort. Data de 1974 i demostra que l'esperit dogmàtic de Darmstadt (que uniformitza tantes composicions que ara ens semblen escolàstiques al bell mig del segle passat) no regia per a un compositor com Boulez. L'orquestra es divideix en vuit grups autònoms i crea un sector axial integrat pels metalls i una munió de gongs. S'hi perceben diversos homenatges, entre els quals els més obvis són les reminiscències tristanyesques de l'oboè inicial i els tributs a Messiaen en asincronies que es resolen en sobtades sincronitzacions. La versió va resultar plausible i menys agressiva que l'enregistrament del mateix Boulez.

També es va escoltar un ben interpretat Hopscotch amb el qual Francisco Lara (Valladolid, 1968), fundador del grup Perspective Ensemble, havia guanyat el Primer Concurs de Composició de la AEOS (Associació Espanyola d'Orquestres Simfòniques). És un políptic inspirat en la fragmentació utilitzada per Julio Cortázar com a tècnica novel·lística a Rayuela. En conseqüència sona com una juxtaposició sense creixement evolutiu. Proliferen els centres tonals i l'obra resulta nerviosa i agradable, forjada en diversos llenguatges. El director la pot ordenar segons el seu criteri i es nota l'oportunisme de voler enlluernar en benefici d'una bona orquestra.

El millor que es pot dir del Concert per piano de Lindberg és tot el contrari: és una obra d'una gran entitat simfònica -més que pianística- que progressa creant un món propi amb contrast de terrabastalls còsmics amb nítids passatges ravelians. Hi és constant la incorporació de nous materials, textures, cadències i correlacions. Com Kaija Saariaho, Lindberg (Hèlsinki, 1958) ha assolit un gran prestigi internacional amb aquesta obra (de 1994, posteriorment revisada) i el comencem a conèixer bé gràcies als lligams de Martínez Izquierdo amb els cercles musicals finlandesos.

Xavier Casanoves Danés
Avui