Cerca de crítiques

Enquesta

'L'elisir d'amore' al Liceu

'L'elisir d'amore', un elixir que guanya amb el temps

22/3/2005 |

 

AUTOR Gaetano Donizetti
DIRECTOR MUSICAL Daniele Callegari
DIRECTOR ESCÈNIC Mario Gas
INTÈRPRETS Mariella Devia, Raúl Giménez, Víctor Torres, Simone Alaimo, Cristina Obregón
LLOC Gran Teatre del Liceu
ESTRENA 18 de març

Els vins de bona collita guanyen amb el transcurs del temps, i tot sembla indicar que el mateix ha passat amb l'elixir que Mario Gas va elaborar el 1998 en el curs de l'exili liceista al Teatre Victòria. L'adaptació del muntatge a l'escenari del teatre reconstruït s'ha fet no només sense traumes sinó amb una suma naturalitat.

També es confirma que el trasllat de l'acció de L'elisir d'amore a l'època de la Itàlia feixista no ha causat estralls més enllà d'algun grinyol amb el text --els mietitori i els interrotti lavori són difícils de justificar en aquest context-- i algun excés que s'hauria pogut evitar, com el gest de Belcore amenaçant amb la pistola el pobre Nemorino; el sergent és un fanfarró inofensiu i no un jerarca violent. La substitució del cotxe per una moto amb sidecar, d'altra banda, és irrellevant, encara que la carrozza dorata esmentada en el cor no passi, tampoc en aquest cas, de ser una exageració.

En la funció d'estrena, Danielle Callegari va dirigir un Elisir pràcticament sense talls, i ho va fer amb un tempo una mica deliberat però coherent. L'orquestra, inclosa la banda in palco, es va mostrar disciplinada, i va oferir un so tan matisat com el brindat pel cor, en una actuació superba que ja va permetre apreciar el treball de José Luis Basso, una adquisició de luxe per al teatre.

La parella formada per Mariella Devia i Raúl Giménez va dictar una autèntica lliçó de bel canto, i ni tan sols alguna esporàdica duresa en els aguts del tenor o una inicial sequedat de la veu de la soprano, aviat solucionada, van poder furtar-los un triomf plenament merescut. Giménez, amb la seva dicció impol.luta i la varietat expressiva del seu fraseig, va traçar un Nemorino perfectament creïble, mentre que Devia va brodar el duo amb Dulcamara i en la interpretació d'Il mio rigor dimentica va demostrar que és una virtuosa de rang.

Víctor Torres, fins i tot amb una veu de timbre poc agraït, va fer un Belcore de cant fluid i ben accentuat, i Simone Alaimo va veure el Dulcamara més en baix que en buf, però es va fer sentir amb avantatge i es va situar molt bé en escena. Cristina Obregón va completar d'una manera exemplar el repartiment, el primer d'una sèrie que promet moltes alegries.

Hi haurà elixir per a tothom, i farà bé l'operòfil barceloní de no desaprofitar-ho.

Marcelo Cervelló
El Periódico