Cerca de crítiques

Enquesta

'L'elisir d'amore' al Liceu

El filtre de l'èxit

20/3/2005 |

 

'L'elisir d'amore', de Donizetti. Mariella Devia, Raúl Giménez, Víctor Torres, Simone Alaimo, Cristina Obregón. Direcció d'escena: Mario Gas. Escenografia i vestuari: Marcelo Grande. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Daniele Callegari. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 18 de març.

Els bons muntatges sempre paga la pena reposar-los i més si, amb el pas del temps, guanyen consistència i qualitat. Aquest és el cas de L'elisir d'amore en direcció de Mario Gas, els orígens ja llunyans del qual, al Grec del 1983, no han restat ni un àtom de frescor a una proposta ubicada en la Itàlia feixista que, en la seva darrera encarnació, ara per fi al Liceu, s'ha revelat de nou com una festa joiosa de comèdia intel·ligent. La esplèndida fisicitat de la plaça imaginada per Marcelo Grande i el detallisme del seu vestuari són el marc perfecte per a una acció menada per Gas i el seu codirector, José Antonio Gutiérrez, amb igual encert per a les interrelacions dels protagonistes com per al retrat d'una comunitat de barri popular: són exemplars en aquest sentit tant l'escena inicial, aquesta arrencada gradual d'una jornada quotidiana, com l'animat banquet amb què s'obre el segon acte. La intrusió dels camises negres és l'element amenaçador que, tanmateix, no trenca l'equilibri entre una comèdia sense vulgaritats i un melodrama sentimental sense ensucraments.

D'entre els molts debuts importants que es troben en els cinc repartiments previstos, destaquen amb llum pròpia els dels dos protagonistes de l'estrena, dos estilistes veterans que, defugint l'efectisme més xaró, van fer una classe magistral per a alegria dels amants del bon cant. La principal arma de Raúl Giménez no ha estat mai la seducció tímbrica d'una veu que ara mostra més signes de sequedat, sinó el fraseig elegant i senyorívol i la cura extrema en els detalls. El seu entranyable Nemorino va anar guanyar consistència a mesura que avançava la representació -com, amb desarmant simplicitat, va adreçar el seu "Quest'oggi no" abans de la desesperació continguda d'Amina credimi-, fins a un esplèndid segon acte coronat per Una furtiva lagrima curulla de captivadors pianissimos.

Ras i curt, Mariella Devia és una de les belcantistes més excelses dels darrers lustres. El seu debut, encara que amb un paper de relatiu compromís com el d'Adina, ha estat com l'entrada d'un manantial d'aigua pura en un teatre avesat a un bel canto més alambinat i artificiós. L'homogeneïtat de l'instrument, només ara amb una porció superior de metall, i la fermesa absoluta de la tècnica estan al servei d'un cant legatissimo, guarnit de manta inflexions que en cap moment trenquen unes línies que semblaven infinites gràcies a un control astorador del fiato. L'evolució del personatge, de despreocupada superioritat a tendresa veritable, va ser dibuixada amb el més fi dels llapis per una Devia que va demostrar amb el seu commovedor Quanto amore! que, sovint, menys és més.

En un temps en què llegim més que escoltem (per molt que els sobretítols siguin ben útils), va ser refrescant assistir a un Elisir on el text arribava de manera diàfana i directa dels protagonistes, en especial del Dulcamara bigger than life de Simone Alaimo. Els excessos bufonístics que alguns cantants empren per dissimular els seus dèficits canors van ser, per sort, bandejats pel magnífic intèrpret italià, la retirada física del qual amb Mario Gas encara donava una dimensió extra al seu xarlatà doctor. Víctor Torres va ser un Belcore de físic gegantí, de pasta noble en el cant, massa potser per a un paper que admet més fatxenderia i malícia. Cristina Obregón va tancar amb ple encert l'equip vocal.

Deixant de banda algunes puntes de fogositat, la direcció de Daniele Callegari va optar pels aspectes més amorosos de la partitura de Donizetti, arrodonint cantells i cercant refinaments tímbrics que l'orquestra del Liceu, en especial una aplaudible fusta, va assolir. El perill de moltes obres de repertori a la casa, que el nivell decaigui respecte de partitures considerades més difícils, va ser evitat també per un cor d'impecable empast fins i tot en els moments més delicats. En tot cas, la guspira que va faltar a la batuta de Callegari va ser més que compensada per la serietat i polidesa amb què el director italià va dur a bon port aquest Elisir d'amore. I és que les grans comèdies s'han de prendre seriosament.

Xavier Cester
Avui