19/3/2025 |
Programa: Lohengrin, de Wagner
Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu
La producció de Katharina Wagner al Liceu és un despropòsit, sense discurs, amb figures infantilitzades i actituds incomprensibles
La polèmica proposta de Katharina Wagner ha arribat al Liceu després del retard causat per la pandèmia, i malgrat el temps addicional per elaborar un bon concepte, la producció no és més que un conjunt de despropòsits. Afortunadament, aquest va ser rebutjat per la platea un cop acabada la nit d’estrena, amb sonora esbroncada. I és natural: la història de Lohengrin acaba resultant ridícula, amb figures infantilitzades i d’actituds incomprensibles que se suïciden o es peguen de manera gratuïta i no contribueixen a generar cap imatge.
La Wagner només aconsegueix que la gent que estigui mirant el despropòsit vulgui només centrar-se en la música, que per molt excessiva i ampul·losa que és, és l’únic element que té sentit en aquesta producció. Hi ha elements que funcionen: l’escenografia de Marc Löhrer és fantàstica, i juntament amb la il·luminació de Peter Younes arriben a conjurar la màgia que es podria haver arribat a sentir a Bayreuth en plena onada romàntica. La seva feina no pot competir, però, amb el nyap de les habitacions blanques penjades del sostre que tenen l’elegància d’un dibuix en un tovalló de McDonalds.
La direcció d’intèrprets és també lamentable, entre el tòpic i l’slapstick sense que cap de les dues tècniques arribin a ser res més que ombres sense contingut. La Wagner és incapaç de construir discurs i el dramaturg Daniel Weber cava la tomba encara més fonda i prescindeix de dissenyar personatges, de crear narrativa. Només entenen el nivell més bàsic d’expressió teatral, i no només exhibeixen la seva incultura, sinó que a sobre pretenen que se’ls agraeixi la feina que fan.
El vestuari de Thomas Kaiser és convincent (quina llàstima que es perdi en aquesta muntanya de beneiteria!). La que és possiblement una de les últimes interpretacions de Wagner de Josep Pons al Liceu passa sense pena ni glòria. Per una banda, s’hi poden trobar algunes harmonies elegants; per l’altra, ritmes quadriculats, amb fortes d’impacte i també errors de caracterització, sigui per ineficàcia puntual dels intèrprets o per carència del mateix director.
Al final del segon acte, per exemple, unes cordes àcides van fer amarga el que pretenia ser una ofrena musical nupcial elevada. En un altre instant, el vent metall va tapar l’arpa. Tot fa pensar que una major atenció al detall faria que l’experiència fos més comprensible. Llums i ombres també al repartiment, començant per un Klaus Florian Vogt com a Lohengrin que, amb cinquanta-cinc anys, ja presenta alguns problemes per sostenir la línia vocal i caracteritzar les diferents facetes del personatge.
Encara és capaç de saltar entre piani de cançó de bressol i fortes de tenor heroic i amb prestància, però en escenes com «In fernem Land» se’l veu a vegades massa exposat i sense capacitat de transportar la música a la terra llegendària de Montsalvat. L’Elsa von Brabant de la noruega Elisabeth Teige va començar amb notes calants, però a mesura que s’escalfava la veu va treure una veu amb personalitat, vibrato reconeixible i suficient volum i intuïció dramàtica.
Menys interessant la veu de l’atractiu Günther Groissböck, d’exageracions i amaneraments damunt de l’escenari, i d’escassa interpretació vocal. Substitueix l’expressió musical per un ús rotund de consonants i cant sense pianos. Bastant insuficient el Friedrich d’Ólafur Sigurdarson, sense cap virtut en la seva ària del segon acte. En altres breus seccions va treure capacitat d’expressió i veu, però mai va realitzar una escena satisfactòria d’inici a final.
L’Ortrud de Miina-Liisa Värelä va ser maltractada per la direcció escènica, atorgant-li la capacitat pel mal d’una comedianta de Saturday Night Live i transformant-la a vegades en una Carmen de fira de poble. La veu és digna, exhibint tota l’extensió i el volum a voltes, com el final del tercer acte, sent menys convincent en l’apartat expressiu. Per acabar, bona feina del cor, tot i que la posada en escena els boicotejava de nou en certes ocasions.
Res a veure, però, amb la ridícula proposta de Castelluci de fa unes setmanes. És una llàstima que tenint els recursos i la tradició, hagi de venir una Wagner a arruïnar una obra que feia més d’una dècada que no sentíem. El nepotisme com a carrera laboral, i després es pregunten per què Bayreuth ja no és el temple que era.