Cerca de crítiques

Enquesta

El pianista dels somnis

19/2/2025 |

 

Programa: Daniil Trifonov

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-pianista-dels-somnis-417510

Daniil Trifonov va interpretar Txaikovski, Chopin i Barber en un recital al Palau.

Una actuació de Daniil Trifonov sempre és motiu de goig. El pianista rus va fer un recital imponent el passat 14 de febrer al Palau de la Música dins la temporada Ibercamera. Va explorar sobretot el repertori rus, centrat en Piotr Ilitx Txaikovski, però també va demostrar que és un dels millors intèrprets actuals de Frédéric Chopin. Va completar el programa amb Samuel Barber, un compositor menys conegut.

Trifonov és un músic gens donat a la cerimònia o a la complaença amb el públic. Ben al contrari, tan bon punt apareix a escena seu a la banqueta i arrenca de seguida amb la música, dins la qual se submergeix completament, del tot aliè al món exterior. I no ho fa des de la impostació, sinó des de la sinceritat més pura.

Txaikovski va ser el compositor que va obrir i tancar el programa. La Sonata en do sostingut menor, op. pòst. és una obra de joventut i poc coneguda, amb la qual Trifonov va explorar tots els racons i totes les possibilitats del piano, amb un so dens i expansiu, però sobretot molt intens. Va demostrar un domini molt sòlid de tots els registres, des de les frases més suaus i delicades fins a la passió més desaforada. Trifonov va desaparèixer completament rere la música, com és habitual en ell, i ens va submergir en una espiral d’emocions, sempre des d’una precisió màxima.

De Chopin ens va regalar sis valsos, amb un toc molt personal, gairebé de nocturn. Va fer-ne una execució majoritàriament en pianissimo i amb un caràcter ombrívol i tardoral. Va ser una aproximació diferent i molt interessant, amb un respecte màxim a les obres originals i sempre fidel a l’esperit romàntic chopinià. El Vals en fa menor op. 70 núm. 2 va ser d’una extraordinària contenció, però alhora amb una gran força expressiva. En tots ells vam sentir el toc de seda de Trifonov sobre les tecles, que va prendre matisos diversos fins al Vals en mi menor op. pòst., l’únic brillant de tota la sèrie, lluminós i amb una expansió continguda.

Ben diferent de Chopin va ser la Sonata en mi bemoll menor, op. 26 de Barber, una peça trencadora que a mans de Trifonov va fer tot l’efecte d’un calidoscopi de colors infinits. El so poderós que només ell sap fer sortir del piano va ser primordial en una obra de mitjan segle XX que requereix molta força expressiva, però alhora molta precisió. L’Adagio mesto, en contrast amb els dos primers moviments, va ser una meditació musical, amb un so lleu i gairebé eteri. La Fuga final, encàrrec de Vladimir Horowitz a Barber, va ser la culminació brillant d’una interpretació elèctrica.

La peça que donava nom al programa era La bella dorment, en l’arranjament per a piano que Pletnev va fer del famós ballet de Txaikovski. Trifonov el va abordar amb màxima expansió, fins al punt que en cap moment no vam percebre que era la reducció d’una obra orquestral. El gruix de so va ser colossal, sense resultar mai estrafet o artificiós, sinó dens, espaiós i ple de matisos. Trifonov va desaparèixer novament rere la música, en una alternança de passatges lírics i dramàtics que ens van fer volar a un món de fantasia. Al llarg dels diferents moviments que integren la suite vam passar per caràcters ben variats, des dels graciosos fins als apassionats, i Trifonov els va brodar absolutament tots.

Si Trifonov és un pianista fora de sèrie, és per la seva dedicació total i exclusiva a la música tan bon punt s’asseu davant el teclat. Allò que marca el seu estil és una expressivitat màxima feta des de la comoditat, sense tecnicismes, sense virtuosisme i, sobretot, amb un so d’una densitat incomparable. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol