Cerca de crítiques

Enquesta

Nihilisme… i esperança?

24/2/2025 |

 

Programa: Castellucci amb el Rèquiem de Mozart

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/nihilisme-i-esperanca-418426

Castellucci anul·la el ‘Rèquiem’ de Mozart al Liceu

Resulta temptador dedicar aquesta crònica del Rèquiem de Mozart que s’està representant al Gran Teatre del Liceu als excessos del seu director d’escena, Romeo Castellucci; descriure com s’ha apropiat de l’obra del salzburguès per a major glòria de la seva persona i com la música es ressent del seu plantejament radical, críptic i sorollós. Mirem, però, de superar els actes reflexos de la dialèctica cultural en casos com aquest. Al cap i a la fi, la queixa sobre la preponderància d’alguns registres per sobre de la música o la discussió sobre si és lícit dur les obres sacres a escena fa molt que està superada.

Perquè això de Castellucci al Liceu respon a quelcom més seriós que l’egocentrisme d’un artista amb un llenguatge potent que potser no estima la música. Per molt que el resultat sigui el mateix (un cor descol·locat a qui no han donat cap opció de fer-ho millor, una direcció musical erràtica i plana i uns solistes insubstancials), el director no ha sacrificat la gloriosa música del Rèquiem per fer brillar el seu concepte escènic sinó que ha erradicat el valor inherent, simbòlic i emocional de la darrera partitura de Mozart precisament per exemplificar la seva idea: tot és fugisser, tot allò que creiem immutable desapareixerà, tot el que estimem està condemnat, nosaltres mateixos som fràgils i ridículs, i res, fins i tot l’art que ens eleva i ens consola, resistirà l’implacable pas del temps. «Sí, el Rèquiem de Mozart també un dia s’interpretarà per darrera vegada abans de ser oblidat», sembla dir-nos Castellucci. «Jo mateix acabo de buidar-lo de valor».

No ens enganyem pensant que el director no és perfectament conscient que el cor (minso, per cert) no podrà assolir uns mínims de qualitat mentre els obliga a saltironar i ballar danses folklòriques durant tota la funció, mentre separa les cordes i impossibilita l’empastament i mentre col·loca cantants en la foscor de manera que perdin entrades perquè no veuen el director. Òbviament, la renovació del cor no ha acabat i els mitjans són els que són, però el que Castellucci l’obliga a fer amb ben poc respecte va molt més enllà del moviment escènic convencional per caure en la categoria de «Només per a atletes».

Castellucci ha volgut una funció musicalment pobra, una missa de difunts dessacralitzada i descreguda i un exercici de nihilisme que no colpeix sinó que indigna pels moments de crueltat gratuïta (penjar una nena pels braços durant minuts o abandonar un nadó sol a l’escenari són indignitats que no es poden cometre en nom de l’art). Ha aconseguit que el Rèquiem no emocioni i que llisqui per sobre dels espectadors indiferents de la mateixa manera que, al final, ho fa l’inacabable llistat d’extincions. El seu estil distanciat i fred resulta especialment insidiós i només impressiona en l’escena final, quan l’escenari s’aixeca i les restes de la vida terrenal (terra, papers, arbres…) rellisquen per ser engolides pel teatre. Cau la civilització, cau el constructe cultural, cauen les suposades certeses i grandeses. Només queda el dia d’avui i tornar a començar el cicle. 

Meritxell Tena
Núvol