Cerca de crítiques

Enquesta

El cel musical de Ramon Humet

23/8/2024 |

 

Programa: Ensemble O Vos Omnes. Direcció: Xavier Pastrana

Lloc i dia: Església de Sant Genís, de Torroella de Montgrí

https://naciodigital.cat/cultura-i-mitjans/cel-musical-ramon-humet_1977713_102.html

«Humet ens ha llegat una obra que posa al descobert com, en la música del primer quart del segle XXI no hi ha ismes màgics i escoles, sinó la necessitat d'una voluntat expressiva pròpia»

Dijous va tenir lloc a l'església de Sant Genís el darrer dels concerts de la 43a edició del Festival de Torroella de Montgrí. Just l'endemà d'haver gaudit de les estratosfèriques versions mozartianes de la Freiburger Barockorchester arribava un dels plats forts, almenys sobre el paper, del certamen torroellenc d'enguany. Es tractava de l'estrena mundial de la Missa Custoditus ab ira mundide Ramon Humet (Barcelona, 1968), un dels compositors més interessants de l'actual panorama musical català i que fa tres anys va deixar tothom bocabadat amb l'impressionant disc Llum (Light), editat pel segell finès Ondine, i on aquest compositor barceloní va mostrar, sense embuts, el perquè de la definició realitzada pel seu prestigiós mestre de composició, Jonathan Harvey (1939-2012): «Ramon Humet és un creador subtil i d’una gran imaginació poètica».

Per si no fos prou, el títol de la missa, traduït, lliurement, com «A recer de la fúria del món»ha servit com a lema del festival empordanès i amb el que hem estat traslladats al bell mig de dues interessants i cabdals qüestions. La primera d'elles, de manera implícita, una reflexió profunda del paper que pot i ha de jugar la música en un món que, cada dia més, mostra signes tant inequívocs com distòpics d'haver enfollit i d'haver perdut el rumb. En aquest món, quin paper ha de jugar la música? Ha de ser tan sols una oferta més en el marc establert d'un mercat global i absolut, que ha arribat per mercantilitzar-nos per complet la nostra ment, o ha d'apuntar, més aviat, profundes descobertes de noves dimensions del nostre ésser que no saben ni volen saber res de l'esmentat mercat? En un món que tot ha de ser novetat i innovació, com s'estableix el diàleg creatiu amb la tradició?

Per poder ajudar-nos a desxifrar aquestes complexes preguntes, res millor que traslladar-se a Torroella per escoltar l'ensemble O Vos Omnes que, sota la direcció de Xavier Pastrana, va presentar-se amb un conjunt format per solistes vocals que no acostumen a ser els habituals de trobar en els seus projectes, però que evidentment va demostrar la solvència contrastada d'una formació que amb un major suport econòmic, institucional i privat, podria arribar a jugar a la primera divisió dels conjunts polifònics europeus. Amb això volem dir que és innecessari tornar a escriure com l'Ensemble O Vos Omnes, junt amb algun altre conjunt com ho podria ser l'Ensemble Cristóbal de Morales de Pere Lluís Biosca, no sigui un dels nostres conjunts de capçalera i referència, però sí que és necessari un treball molt més gran de prescripció i d'aposta per ell. Cloure un festival com el de Torroella ja és un senyal inequívoc d'anar en aquesta direcció, però cal reivindicar un horitzó de suport més gran per assolir ja no resultats notables com els de dijous, sinó anhelar i recercar l'excel·lència.

Sense assolir els resultats musicals d'altres ocasions, és innegable que l'Ensemble O Vos Omnes va brillar més en la interpretació de la Missa d'Humet que en la de les obres de Victoria (motet Ascendens Christus in altum i Missa Ascendens Christus in altum) que va mostrar alguns buits de major aprofundiment musical i de moments de caiguda de l'edifici arquitectònic. Força diferent va ser, en canvi, la interpretació compromesa i profunda de la Missa Custoditus ab ira mundi d'Humet que ens agradaria de poder tornar a escoltar ja no en una versió a un per veu, sinó amb un conjunt més gran. Per què? Perquè es tracta d'una gran obra i perquè la constitució de la seva textura polifònica i llenguatge harmònic permetrien fer assolir un pes més gran del missatge d'una obra que fa pensar al cronista amb el concepte impulsat pel conegut filòsof Salvador Pániker (1927-2017).

En efecte, Salvador Pániker, germà de Raimon i pare de l'editor Agustí, va apuntar el concepte de «retroprogrés» convertit en un veritable procés de construcció i perfeccionament de models de la realitat que ens serveixin de guia, i també en assumir que, quan es demostra que els models vigents no funcionen, cal canviar-los. Humet, així, ha sentit ara la necessitat de fer una operació de retroprogrés en voler assolir una nova dimensió expressiva i, per tant, comunicativa amb la composició d'una missa que, segons el seu propi compositor ha estat escrita «mogut per la bellesa i la generositat en recursos i inventiva dels compositors polifònics del Renaixement, especialment de Tomás Luis de Victoria, Cristóbal de Morales, Giovanni Pierluigi da Palestrina, Orlando di Lasso i William Byrd».

D'aquesta manera després d'un treball com Llum, més obert a l'experimentació de sonoritats característiques de l'escriptura polifònica del segle XXI, ara Humet ha necessitat compondre amb les tècniques d'aquests grans polifonistes del Renaixement. I és que el gran creador se sent part d'una tradició de la qual forma part. Si Johann Sebastian Bach, com a Kantor a Leipzig, ja va ser capaç d'integrar les tècniques polifòniques de Palestrina en haver instrumentat la seva Missa Sine nomine, ara Humet ens ha llegat una obra que posa al descobert com, en la música del primer quart del segle XXI no hi ha ismes màgics i escoles, sinó la necessitat d'una voluntat expressiva pròpia que és la que, per alguns moments, ens va fer tocar un cel musical. El cel musical de Ramon Humet.

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
Nació Digital