Cerca de crítiques

Enquesta

La Passió segons Sant Mateu a Euroconcert

La Petita crònica d’ una Gran Passió

16/3/2005 |

 

El passat dilluns 14 de Maig, vaig tenir ocasió de gaudir per primer cop en directe de La Passió segons Sant Mateu, gràcies a la iniciativa d’Euroconcert. La veritat és que normalment no acostumo a prodigar-me massa en concerts en directe, més aviat formo part del grup d' afeccionats a la Música que la gaudeixen en format de disc compacte, i crec que aixó fa que habitualment tinguem el llistó més alt pel que fa a les interpretacions... o potser no...., bé, d’això ja en parlarem més endavant. En el meu cas, el meu referent per a aquesta obra és la versió de The English Baroque Soloist i The Monteverdi Choir dirigits per en John Eliot Gardiner. En honor a la veritat, us vull confessar que habitualment escolto els CD evitant els recitatius, i que ben poques vegades he escoltat l’obra sencera; de fet vaig anar preparat per a una sessió d'aquelles que les comences amb moltes ganes però que la durada de la mateixa, i el cansament acumulat de tot el dia, fan que la concentració vagi minvant i acabis patint una veritable penitència pasqual per arribar despert fins el final de la representació.

...i amb aquesta predisposició vaig arribar al Palau, amb el temps suficient com per no haver de correr; havia quedat amb un amic 1/4 d' hora abans de les 8, però va arribar 2 minuts abans de l' inici, tot just per fer-me patir una estona. Aquest retard em va permetre anar copçant les cares de la gent, l' ambient d'excitació que s'acostuma a viure minuts abans d'un gran esdeveniment com aquest, les retrobades, les angoixes per les no trobades, etc... i vaig ser testimoni d'una conversa entre una senyora equipada per a la ocasió amb el corresponent abric de pells, que li preguntava a l’empleat del Palau que demana les entrades: Com es que comencem tant aviat avui?, que potser faran quelcom especial després? El bon senyor li respongué: Noooo, es que avui fan la Passió. I la senyora es va quedar amb una cara com dient ... i a mi que m' expliques??? El bon senyor llavors, es va pendre la molestia d’explicar-li, doncs, que es tractava d'una obra de llarga durada, etc. Vaig pensar que, ben mirat era una opció; o et prepares el concert al que aniràs o penses com la senyora: ‘em poso ben elegant, hi vaig....i que em sorprenguin!’.

Ara ja començaria a tocar parlar una mica de la interpretació, i amb tota la prudència que hauria de correspondre a qualsevol amateur que va a jutjar la feina d'altri, us diré que només al començar els primers compassos, vaig experimentar allò que desgraciadament passa tan poques vegades però que és el principal motiu per el que escolto Música, la veritat es que al sentir l' orquestra va desapareixer el meu sentit critic i vaig començar a disfrutar com poques vegades, Aquests senyors de la Barockorchester Stuttgart, varen aconseguir que m'oblides absolutament d'ells i que només em dediquès a gaudir amb intensitat de la Gran obra del Gran Compositor. Quan el Kammerchor Stuttgart va començar a cantar les primeres notes, al meu cervell li va costar una mica adaptarse a aquesta versió mes minsa en efectius, comparada amb la versió molt mes nombrosa en quan a recursos humans del Monteverdi Choir, però tal com varen demostrar al llarg de l' obra, eren pocs … però del tot competents!. Malgrat el seu minvat nombre (aquí caldria veure qui s'equivocava, si ells per pocs o els Monteverdi per molts) varen aconseguir al cap d'una estona que m'oblidès de totes les coses trivials i em submergís en l'obra sense esforç i amb gran delit. De l'orquestra no en puc dir més que elogis. Del conjunt i dels solistes, tant l’oboé, com els dos concertinos, les flautes, el baix continu, varen tocar les seves parts solistes amb perfecció, tret potser, d'un solo de flauta a la segona part on no va sonar tant neta com els anteriors, però ja se sap, els instruments d'epoca de vegades fan aquestes males passades. Pel que fa als quatre solistes vocals, aquí sí que vaig trobar de mes i de menys: del tenor que feia les tasques d' evangelista i de tenor, diria que va ser un bon evangelista però que va patir molt en la primera de les àries de tenor (aixó de la pluriocupació deu ser força dur). Pel que fa al baix, li va sortir una primera aria francament desafortunada -que ens va fer posar cara de patiment a mes d'un-. No ha de ser fàcil començar a cantar una ària d' aquestes caracteristiques en fred. En honor seu, però cal dir que a la darrera ària, Mache dich, mein Herze, rein, va retrobar-me amb l’essència de l'obra de forma colpidora. Estic d'acord amb que el merit és més d'en Joan Sebastià que seu, però cal reconèixer que va saber vehicular-ho a la perfecció. El baix que feia el paper de Jesus, un senyor amb una potent veu, que deixava en evidència la potencia d’algun altre solista, va cantar amb absoluta correcció. Pel que fa a la veu contralt, tot i que la primera part semblava com si relatès una historia que no anava amb ella, va cantar correctament, tot i no posseir una veu potent. Tot i això, a la segona part ja semblava del tot convençuda del que cantava, no sé si motivada per la tematica de les peces, o per algun revulsiu del tipus: “nena, posa’t les piles” per part del director. Bromes apart, va estar a un bon nivell a la segona part, i va fer bé aquelles notes llargues i sostingudes que Bach sovint fa cantar a les contralts, i que quan son ben cantades, aconsegueixen semblar talment un instrument més que neix i es fon en el so orquestral.

Pel que fa a la Soprano, a part d’ un petit problema amb els greus a la primera ària, (en aquest punt és de justicia comparar altre vegada amb la versió dels Monteverdi, on hi canten 2 sopranos sospito que, precissament per la diferència de registre que requereixen les diferents àries) va cantar i viure intensament no només les seves parts, si no que també cantava per ella les parts del Cor i els Corals, i pel seu gest semblava talment que seguia amb devoció tota l’obra (el que no sabem és si es tracta de devoció luterana, devoció bachiana, o totes dues alhora. El que és evident és que quan un músic creu en el que està fent, i li agrada, aconsegueix transmetre molt més i millor. D’una única cosa n’estic totalment convençut, i és que el que van aconseguir aquests músics d’Stuttgart és que, almenys un dels assistents, experimentès en directe sensacions molt més intenses que les viscudes amb el seu referent enllaunat, i que féssin entendre’m millor el sentit de la Passió. En definitiva: una Gran Passió.

Uns apunts al marge:

Com és possible que hi hagi tants seients buits en una obra com aquesta en una ciutat com Barcelona?

Perqué tinc la sensació cada vegada que vaig a un concert, que a Barcelona no es respecta ni a la música ni als musics?

Perque la iaia sempre desembolica el carmelet just en el pianissim de l’ària més sublim?

Què en penseu? Si també us molesta aquesta situació, o al contrari, si sou la iaia desembolicadora, envieu un e-mail amb la vostre opinió a catclassics. La penjarem al web, i en parlarem.