Cerca de crítiques

Enquesta

Màgia en una tarda qualsevol

19/2/2024 |

 

Programa: Julia Hagen i Andrew Manze

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

La cel·lista Julia Hagen i el director Andrew Manze convencen a L’Auditori

Ni el nom de la joveníssima violoncel·lista Julia Hagen ni el de l’experimentat director Andrew Manze són dels que acaparen els titulars i generen un interès mediàtic desmesurat. El repertori ofert a L’Auditori de Barcelona divendres 16 de febrer tampoc seria, d’entrada, de lluminària. Molt interessant, sí, per descomptat, especialment la primera audició de la Simfonia nº59 en La major de Haydn i la sempre celebrada Simfonia nº4 en Do menor de Schubert, però un cop d’ull a la programació de les altres grans sales de la Ciutat Comtal (amb protagonistes més coneguts: Noseda, Hahn, Jacobs…) feia preveure un repartiment del públic i potser amb sort mitja entrada. Quina agradable sorpresa comprovar que l’ocupació era alta i que tant el director com la solista s’havien conjurat per convertir una vetllada que sobre el paper desprenia un cert deix de rutina en un esdeveniment prou significatiu.

El bon gust i la implicació de Manze es van poder apreciar des del primer atac del Haydn, atès que el so que va extreure de l’OBC va ser diàfan, mesurat i elegant. Va destacar la solvència de la concertino convidada, Joanna Wronko, i la concertino associada Jaha Lee, que van guiar les cordes amb determinació. El director va demostrar molt bon control de l’orquestra, especialment amb uns espectaculars canvis de dinàmica suaus i progressius i una sonoritat de cristall en els agosarats pianissimi. Aquest discurs fluid i el so volàtil es va mantenir malgrat el toc marcial del segon moviment, Andante o più tosto allegretto. En el quart, Allegro assai, el director va fer honor al sobrenom de la simfonia, “El foc”, amb una lectura apassionada, que no precipitada, d’una partitura oficialment adscrita al moviment Sturm und Drang però que en realitat té una estructura clàssica i un perfum plàcid i reconfortant. La mestria de Haydn aconsegueix que un cert regust de formalisme no resulti encarcarat sinó inspirador.

El mateix Schumann va considerar que el seu Concert per a violoncel i orquestra en La menor era, en realitat, una peça per a violoncel on la massa orquestral havia d’ocupar un paper secundari i de mer acompanyament. L’OBC va acceptar el repte i es va mantenir en un digníssim segon pla durant la intervenció de Julia Hagen, per bé que va resultar impossible no apreciar l’excel·lent treball dels flautistes Francisco López i Beatriz Cambrils, que van destacar entre una secció de vent molt inspirada, i els violoncels, que van donar la rèplica a la solista amb gran seguretat en passatges francament complexos. Hagen va lluir un fraseig noble i un so uniforme que va resultar especialment bell en els passatges més lírics. L’esperit romàntic va fer acte de presència amb l’arravatament que va anar obrint-se pas progressivament fins a desdibuixar un discurs que va començar molt ben travat però es va perdre en el darrer moviment, molt més centrat en l’acrobàcia que en l’adequada definició de les notes i les frases. El so se’n va ressentir però certament va aconseguir traslladar l’obsessió, l’agitació i el patiment del compositor, que va passar els darrers dies de la seva vida refent aquesta peça de manera compulsiva i es va suïcidar menys d’una setmana després de finalitzar-la. Hagen pot ser una instrumentista curosa i expressiva, i la seva passió va ser molt celebrada. Atesa la seva joventut, estem segurs que en breu podrà modular millor el seu discurs per fer-lo més estable i bastir estructures més sòlides.

La batuta de Manze es va tornar a erigir en la gran protagonista de la nit després de l’interval gràcies a una versió intensa -que no feixuga- de la quarta de Schubert. Amb un primer moviment que semblava anticipar la foscor (recordem que el sobrenom de la partitura és “Tràgica”, encara que no ho sigui gaire), el segon es va obrir sumptuosament a la llum. Molt destacada la prestació dels violins i, un altre cop, el control precís de les dinàmiques per part de l’entusiasta director, en aquest punt decididament entregat. La varietat rítmica, l’equilibri entre les diferents seccions i la lectura imaginativa del director van fer que la simfonia schubertiana, sorprenentment adulta i profunda per ser l’obra un precoç músic de 19 anys, semblés curta. L’explosiu tutti final va ser rebut amb entusiasme i calidesa: Manze havia aconseguit convertir una tranquil·la tarda a L’Auditori en un esdeveniment digne de ser recordat. 

Meritxell Tena
Núvol