Cerca de crítiques

Enquesta

Decker dirigeix Wagner amb l'OBC

Epígons de Wagner

16/3/2005 |

 

Obres de Pfitzner i Strauss. Felicity Lott, soprano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Franz-Paul Decker. Barcelona, Auditori, 11 de març.

S'ha d'agrair al director alemany Franz-Paul Decker que hagi connectat dos concerts consecutius per tal de documentar la influència wagneriana sobre dos compositors que morien el mateix any, Richard Strauss (1864-1949) i Hans Pfitzner (1869-1949), celebèrrim l'un, mentre que l'altre està necessitat de tastos com el concert d'aquest cap de setmana per mantenir viva la flama del record mentre ningú no recuperi entre nosaltres la seva obra mestra, l'òpera Palestrina. Quan el mestre Decker n'era titular, l'Orquestra programava òperes infreqüents en versió de concert i la complementarietat amb el Liceu era més que benvinguda.

De Pfitzner es van escoltar la poemàtica obertura de Caterina de Heilbronn (1905) i la tendra Cançó d'amor de l'òpera El cor (1931), que mostraven el seu proverbial i nostàlgic conservadorisme, bel·ligerant envers qualsevol novetat. El quart de segle que les separa equival al que hi ha entre La dona sense ombra (1914) i Capriccio (1940) en el cas de Richard Strauss. Dons bé, allà on el lapse determina que l'orquestra straussiana es desllasti i s'il·lumini, la de Pfitzner manté incòlume la fidelitat a Wagner, tant que el públic vienès va saludar la presentació de Palestrina com l'adveniment d'un segon Parsifal, tot i que els dos compositors es van enemistar quan Pfitzner va retreure a Strauss el poc entusiasme demostrat en aquella ocasió.

De Strauss es van tocar la Fantasia op. 146, composta l'any 1946 sobre temes de La dona sense ombra, i l'esplèndid soliloqui que clou Capriccio (del 1941), en què la comtessa Madeleine es debat entre l'amor de dos artistes arquetípics i antagònics com a creadors i com a homes acceptant amb ironia que no es pacta amb l'amor i que les dicotomies més aviat enriqueixen la vida.

Li donava vida la gran Felicity Lott, una soprano que s'ha anat guanyant el respecte màxim de tothom i que, a partir d'una veu tècnicament homogènia, però no excepcional, aconsegueix unes personificacions memorables basades en la claredat de la dicció i la intenció del fraseig. La seva interpretació resulta magistral en el retrat d'una dona que vol tenyir d'humor les seves cabòries.

El cum laude en forma d'ovacions -correspost amb la cançó Morgen del mateix Strauss- es transforma en un aprovat per a l'orquestra i el director, que està entre l'alta nota atorgada a l'efusiva escena d'amor de Pfitzner i a l'acompanyament a la cantant i la baixa merescuda, divendres, per l'estridència aplicada als alambinaments de Caterina de Heilbronn i pel fet de no haver treballat prou la fluïdesa interna de l'entrellat temàtic d'una Dona sense ombra, fiada a la contundència. Torna la sensació que el rendiment de l'OBC no és el mateix els divendres que els diumenges.

Xavier Casanoves Danés
Avui