Cerca de crítiques

Enquesta

El Thanatos de Bach

28/7/2023 |

 

Programa: Bernat Prat, Helena Tajadura i Nanja Eslava

Lloc i dia:Recinte Modernista de Sant Pau

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-thanatos-de-bach-333960

Bernat Prat, Helena Tajadura i Nanja Eslava van fer una reinterpretació minimalista de Bach.

El concert probablement més original de l’edició d’enguany del Festival Bachcelona haurà estat el que va tenir lloc el proppassat 19 de juliol al Recinte Modernista de Sant Pau, en què música i dansa aquàtica es van fusionar de manera mística i màgica a través d’una sòbria combinació entre el violí de Bernat Prat, la veu d’Helena Tajadura i l’actuació de l’actriu Nanja Eslava, en un muntatge creat i dirigit per Zamira Pasceri.

Nanja Eslava al Water Music by Bach. Fotografia de Samuel Pereira / MBH Comunicació.
El concert va començar amb la Sarabanda de la Partita per a violí sol núm. 2, BWV 1004, a càrrec de Bernat Prat, membre del Cosmos Quartet, que en va fer una interpretació sòbria, profunda i colpidora. Va marcar el to que tindria la resta del concert, de clara empremta essencial i minimalista.

Després de la Sarabanda vam veure com de terra emergia una dona. Era la mezzosoprano Helena Tajadura, que va interpretar l’incisiu i dolorós Agnus Dei de la Missa en si menor, amb l’únic acompanyament del violí de Prat. La grandiositat de Bach és tal que fins i tot reduint-lo a l’essència, dues melodies en contrapunt, no perd ni un bri de substància. El contingut ho és tot, independentment del mitjà pel qual es transmeti. La veu i el violí van anar teixint melodies encreuades i la senzillesa en una peça que ja no té un gran dispositiu instrumental en la versió original per a orquestra, atès que la línia vocal és la portadora del missatge, greu i contundent, d’una de les grans àries de Bach. Prat i Tajadura es van compenetrar meravellosament fins a induir-nos a un estat místic que tot just havia arribat a mig camí.

Amb aquest concert hipnòtic vam descobrir una faceta recòndita d’una de les obres més conegudes i alhora enigmàtiques del gran mestre: la Ciaccona de la Partita per a violí sol BWV 1004. Després de les primeres notes del violí, amb gran sorpresa vam veure com Helena Tajadura va enfilar una melodia que casava perfectament amb aquell plany infinit que és la Ciaccona. Per si fos poc, dins l’aigua vam veure com una sirena ballava i s’hi revoltava. Va ser un xoc. A la immensitat espiritual de la Ciaccona semblava que no s’hi podien sumar d’altres arts, però a poc a poc l’oïda i la vista se’ns van anar acostumant a una melodia vocal que possiblement no havíem sentit mai, mentre Nanja Eslava dansava dins l’aigua envoltada amb robes blanques, com una escultura aquàtica en moviment.

La professora de violí Helga Thoene el 1998 va sotmetre la Ciaccona a una anàlisi numerològica, com tantes d’altres s’havien fet, i va concloure que era un tombeau que Bach va escriure en memòria de la seva difunta esposa, Maria Barbara. Va anar més lluny encara, i la va posar en relació amb el duo Den Tod niemand zwingen kunnt, pertanyent a la cantata Christ lag in Todesbanden, BWV 4, que és una al·lusió directa a la mort. L’harmonia del duo amb la de la Ciaccona casen a la perfecció, tot i que és aquesta interpretació de Thoene no ha gaudit de consens acadèmic amb el pas dels anys.

El cert és que Helena Tajadura ens va oferir una versió magnífica per a mezzosoprano, al costat de Bernat Prat, que va executar la dificilíssima Ciaccona amb una excel·lència màxima. La sorpresa de la suma de les tres disciplines artístiques i l’impacte d’una obra que s’ha de considerar un dels pilars de la civilització occidental van sumir el públic en un estat catatònic. L’aigua, la mort, l’abisme, la desesperació, tot va ser present en un concert magnètic, original i colpidor. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol