Cerca de crítiques

Enquesta

Sonoritats inesperades i una veu deliciosa

3/8/2023 |

 

Programa: Diana Damrau i Nicolas Testé

Lloc i dia: Festival de Peralada

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2318978-sonoritats-inesperades-i-una-veu-deliciosa.html

Diana Damrau i Nicolas Testé / Hèctor Parrai Imma Santacreu
Festival Castell de Peralada, 29 de juliol. Església del Carme / Claustre de Sant Domènec 

Amb un nou audi­tori a l’aire lliure per cons­truir-se, el Fes­ti­val de Pera­lada ha limi­tat el nom­bre d’espec­ta­cles en la pre­sent edició i també ha hagut de renun­ciar a una certa gran­deur; però sovint, de les neces­si­tats, en sor­gei­xen vir­tuts, com ara la de donar rellevància a pro­pos­tes que tran­si­ten per camins inno­va­dors de la música con­tem­porània amb un com­promís moral huma­nista que, per això, no exclou afron­tar-se al dolor i a l’hor­ror. És el cas de l’audaç com­po­si­tor bar­ce­lonès Hèctor Parra i de l’extra­or­dinària pia­nista Imma San­ta­creu, que dis­sabte a la tarda al claus­tre de Sant Domènec van actuar en un Cos a cos (títol de l’espec­ta­cle) amb el piano que ella tocava al teclat men­tre que ell fre­gava o col­pe­java les cor­des amb una diver­si­tat d’objec­tes cre­ant-se en el diàleg sono­ri­tats ines­pe­ra­des, tan fas­ci­nants com inqui­e­tants, entre la deli­ca­desa i l’aspror, la sub­ti­lesa i la con­tundència.

Parra i San­ta­creu són pare­lla des de fa més de vint anys, però cadas­cun havia desen­vo­lu­pat la pròpia car­rera musi­cal, sense pràcti­ca­ment com­par­tir-la, fins que va arri­bar la pandèmia i, en la seva casa de París, van impro­vi­sar tenint pre­sents les Cons­tel·laci­ons que Joan Miró va començar a pin­tar l’any 1939, exi­liat amb la família en un poble de la Nor­man­dia, i, entre el 1940 i 1941, va repren­dre a Mallorca i Mont-roig després de fugir de l’ocu­pació nazi: una res­posta artística a la barbàrie. A Pera­lada van ofe­rir una petita mos­tra d’un tre­ball que, incor­po­rant-hi poe­mes escrits per Arnau Pons que seran reci­tats per Pere Arqui­llué i la par­ti­ci­pació de la pia­nista Lluïsa Espi­golé, pre­sen­ta­ran l’octu­bre vinent a l’Audi­tori de Bar­ce­lona.

També van fer pre­sent una mos­tra de Les Bien­vei­llan­tes (2019), òpera d’Hèctor Parra ins­pi­rada en la novel·la homònima de Jonat­han Litell: una explo­ració del mal a través de l’auto­bi­o­gra­fia fictícia d’un exo­fi­cial de les SS. D’aquesta òpera, va inter­pre­tar-se la Sara­bande (que es cor­res­pon a un dels capítols de la novel·la que, com tots, tenen com a títol el nom d’una dansa bar­roca) i després San­ta­creu va abor­dar la Sara­banda en Sol M. de la Suite Fran­cesa, peça de Bach que ins­pira el frag­ment. Si, malau­ra­da­ment, Les Bien­vi­e­llan­tes no s’ha repre­sen­tat a Cata­lu­nya havent tri­om­fat en diver­sos tea­tres euro­peus, sí que, l’abril vinent al Liceu, ho farà l’última òpera de Parra, Orgia, estre­nada fa un mes a l’Arri­aga de Bil­bao. Basada en l’obra de Paso­lini, que dis­sec­ci­ona una pare­lla des­gra­ci­ada per la repressió (homo)sexual, aquesta òpera es va tas­tar amb Remi­niscències. Amb les expli­ca­ci­ons tan ins­truc­ti­ves com ame­nes de Parra, va sem­blar que ens trobàvem en el taller dels músics. Gran experiència.

Després de Cos a cos, el reci­tal a l’església del Carme de la soprano ale­ma­nya Diana Dam­rau i el baix-baríton Nico­las Testé, acom­pa­nyats pel magnífic pia­nista Hel­mut Deutch, va resul­tar una pro­posta més pre­vi­si­ble, però no per això menys esti­ma­ble i, sens dubte, plena de bellesa. Si Testé és un can­tant sòlid, Dam­rau és una soprano que, amb el temps, con­ti­nua domi­nant la colo­ra­tura, però cada cop és més refi­na­da­ment expres­siva. Llu­eix amb els lieds de Ric­hard Strauss i amb el bel­can­tisme de Doni­zetti (excel·lent amb l’ària Al dolce gui­dama, d’Anna Bolena) i a la vegada inter­preta My fair Lady (I could hace dan­ced all night) amb tanta gràcia que es diria que fa deliciós tot allò que canta.

IMMA MERINO
El Punt/Avui