Cerca de crítiques

Enquesta

Sobreviure l'abisme d'una societat distòpica

10/7/2023 |

 

Programa: Òh!pera

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

La setmana passada va tenir lloc la segona edició del projecte «Òh!pera»: quatre microòperes de nova creació acollides pel Gran Teatre del Liceu

Una cortina de fum blanc omplia l’entrada del carrer Sant Pau. Havia crescut com una marea boirosa des de la Sala Foyer, i ara s’escampava per tot arreu. Metafòricament –simbòlicament, potser?–, tenyia l’aire i impregnava les parets dels espais secundaris del Gran Teatre del Liceu. Provenia d’un mar asfixiant de plàstic negre, custodiat per un públic nombrós, expectant, diferent del que acostuma a ocupar el pati de butaques d’aquesta institució. Ens esperava un recorregut fet de quatre parades per les entranyes fosques d’un edifici imponent, un projecte titulat Òh!pera que enguany celebra la seva segona edició; un viatge dur, però necessari, a través de quatre microòperes de nova creació profundes i estripades que ens parlarien de la mort, del futur i d’allò contrari a l’amor.

Nala –amb subtítol «tremendisme rural gai»– explica amb nostàlgia i cruesa la contradicció de fer reviure un passat millor, feliç, idíl·lic, dins un present de fems, droga i sexe buit. Tot és negre, però hi ha un punt de confort; un paller càlid, tou, un parèntesi fugaç. Parteix de la relació desencaixada entre dos cosins que fa temps que no es veuen, que es van estimar i que busquen desesperadament tornar a aquest amor, però que només aconsegueixen topar-se amb la decepció i el desengany. Una temàtica, es veu, que va fer marxar a algú del públic a mitja funció. No feu això, sobretot, si per fugir heu de passar just pel davant dels intèrprets que s’estan deixant la pell per encarnar uns personatges complexos i turmentats; en aquest cas, uns convincents Josep Rovira, tenor, i Cristòfol Romaguera, baríton.

A través de canvis estètics –lumínics i sonors– l’obra ens parla del contrast entre el camp i la ciutat i entre diferents maneres de conviure amb la solitud. Una solitud que arriba, impassible, quan deixem enrere la infantesa. És una obra firmada pel compositor Andreu Gallén, el llibretista Jordi Prat i Coll i el director d’escena Israel Solà que té com a eix vertebrador la mort d’una gossa, la Nala, però que de seguida se n’aparta i vol arribar a tocar tants temes que, per qüestió de temps i recursos, els ha de tocar només superficialment. La partitura avança amb un llenguatge a voltes amable –les onades suaus del trio de cordes, un fragment a duo preciós entre els dos protagonistes– a voltes impactant –amb parts declamades, cridades, i electrònica–, amb un peu a l’explosivitat i la ràbia, i l’altre a la dolçor.

Hi ha monstres que viuen per a la seva curiositat. Amb aquestes paraules, Carlos de Castellarnau parteix d’un text de Baudelaire on descriu un somni delirant, una bombolla onírica que esclata una vegada i una altra amb anuncis banals, terrenals, descontextualitzats. Es tracta d’un espectacle híbrid que va omplir el Saló dels Miralls, on baríton –un Pau Camero esplèndid, tant musicalment com a nivell d’interpretació–, actor –Màrius Hernández, que passejava repartint el joc, sent la veu vertebradora del llibret– i ballarí –un bestial Aleix Lladó Linares encarnava un ésser mig reptilià, mig diabòlic– compartien i competien per l’atenció del públic a parts iguals. El surrealisme els servia per arrencar-nos un somriure nerviós i alliberador –culpable?– en mig d’un espectacle devastador i horripilant.

L’obra parla de la visita del protagonista a una casa de prostitució per fer entrega d’un llibre a la mestressa, una història que s’articula a través d’una mena de programa de ràdio en directe. Però el fil narratiu, aquí, és més aviat secundari: allò que té una força escènica innegable és la materialització i l’encarnació de la incomoditat, del salvatgisme i de la violència; mèrit de tot l’equip, des de la direcció escènica de Cristina Cubells fins a la interpretació musical de l’ensemble, una banda de cabaret dirigida per Lorenzo Ferrándiz. Una nina decapitada a cops, uns fetus embalsamats en formol, una seducció intimidatòria a un personatge traumatitzat; tot plegat sota el paraigua d’un cartell «on air», dins mateix d’un ring de boxa i culminat amb una trucada sarcàstica final, amb un «felicitats pel programa».

Vam pujar fins al Teatrino del Conservatori del Liceu per viatjar fins a un futur distòpic i parlar sobre contradiccions com les que comporten la vida artificial i la mort digna. Filles del món –una obra sensible i punyent amb música de Marian Márquez, llibret d’Ariadna Pastor i direcció escènica de Bàrbara Mestanza– parteix d’una conversa entre una robot i la seva creadora, la soprano Alba Valdivieso i la mezzosoprano Anna Tobella respectivament, totes dues fantàstiques. La primera, Beta, encarna allò no-humà, perfecte, però també ingenu, esperançador, il·lús; la segona, Àgata, representa una dona ja molt gran que, exhausta i devastada, expressa repetidament el seu desig de morir en pau. Les acompanyaven un ensemble format per un clarinet baix, un violoncel, un piano i un violí dirigits per Irene Delgado-Jiménez.

A partir d’un diàleg sobre la vida i la mort, envoltades de bosses d’escombraries i en un ambient aclaparador, apareixen temes com la llibertat o la solitud, que travessen l’amor estrany d’una màquina que li diu mare a la seva creadora, uns pits que pesen i que pengen d’un cos desgastat, i la lluita entre la falsa convicció de poder superar tota mena d’adversitats i la clara evidència d’un món que s’acaba. Márquez, que se serveix d’un llenguatge musical il·lustratiu i busca l’expressivitat comunicativa, va demanar que la lletra no rimés ni tingués mètrica per tal de buscar la naturalitat en la conversa; d’aquesta manera, i amb tot el públic dempeus en una proposta immersiva, es buscava apel·lar i fer partícips els oients.

«S’ha espatllat?», va preguntar una senyora darrere meu; «No, és així», va respondre l’altra. El so, com la boira -una com la del principi, com si hagués empaquetat la vetllada-, anava envaint primer el terra, després les parets i més tard, tota la part de darrere de l’escenari de la Sala del Teatre, avançant lenta però sense pausa, espessa, amenaçadora. Si fer art és preguntar-se pel significat que engloba aquesta paraula, que dues melòmanes liceistes es qüestionin si allò que estan escoltant és música o no ho és compleix perfectament amb aquesta premissa. El rock més dur i el cant líric poden conviure en una òpera de nova creació? Podem crear una caixa escènica que faci visible i tàctil allò més abstracte? In the beginning everything was white respon, amb convenciment i sense trampes, sí.

Aquesta obra, pensada i creada a sis mans, comença com una col·laboració prèvia entre la compositora Itziar Viloria i el guitarrista Alex Tentor i acaba de cobrar cos i imatge amb la direcció d’escena de Jordi Oriol. És un punt de trobada «invisible» entre teatre, música, veu, arquitectura i llum, i busca la sensació de saturació, velocitat i sobreinformació a través de l’excés; d’una veu distorsionada de la soprano Adriana Aranda, camaleònica i esplèndida, i d’una percussió, guitarra elèctrica i electrònica insistents, brutals. És un crit desesperat en una societat sorda i cega, un gest estripat que busca la convergència en el trencament. «A thing, until it is everything, it is noise, and once it is everything, it is silence», citen al programa de mà.

Totes quatre obres parlen de la mort: de la mort trista, ofegada per la merda, o de la mort digna, que anhela marxar en pau, o de la mort incòmoda, lletja, fastigosa. De la mort com a escapada d’un món infame i de la mort que ens espera a tots. I, per tant, també parlen del futur. D’un futur distòpic, angoixant, decadent; del futur imaginari que, des del present, sabem que ens espera i el cridem per evitar-lo. I, finalment, parlen de l’amor. D’un amor que, si va existir, va ser fa molt de temps; d’un no-amor que és odi, que ens pertorba i ens remou; d’un amor no correspost entre una màquina i una dona vella. D’un amor més abstracte, potser, que és el que ens porta a crear i a buscar esperança entre tanta desolació, d’un bri d’optimisme que combat l’angoixa amb música, que afronta l’abisme amb noves maneres de sobrevolar-lo, de sobreviure’l. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol