Cerca de crítiques

Enquesta

Elegància i delicadesa per a que triomfi l'amor

12/6/2023 |

 

Programa: René Jacobs dirigeix Orfeu i Eurídice de Gluck

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/elegancia-i-delicadesa-per-a-que-triomfi-amor-326062

René Jacobs dirigeix Orfeu i Eurídice de Gluck en versió concert amb alguns detalls escènics; es tracta d’una música aparentment senzilla però de gran bellesa.

Sembla ser que quan Gluck va estrenar la seva versió del mite d’Orfeu (situem-nos: Viena, any 1762) desconeixia que, un segle i mig abans, els pares del gènere operístic com Peri, Caccini o el gran Monteverdi ja havien recorregut a la història del músic enamorat que s’endinsa al regne de la mort per recuperar la seva estimada. Si això és realment cert i Gluck no coneixia la importància del mite òrfic en la gènesi del teatre líric, estem davant d’una encantadora casualitat, ja que amb aquesta òpera el compositor va establir les bases per la reforma del gènere que tindria lloc a finals del segle XVIII.

Potser és el valor simbòlic d’aquest argument el que ha portat a René Jacobs a explorar diverses versions del mite: la de Telemann la temporada passada, aquesta de Gluck enguany i ja sabem que tornarà el 2024 amb la versió de Monteverdi. Un projecte plurianual que el Gran Teatre del Liceu acull apostant així també per oferir aquest tipus de repertori als aficionats a la música antiga que estan començant a tenir present el teatre de la Rambla.

És sabut que la brillant trajectòria de Jacobs com a contratenor el va convertir en un referent de la música interpretada amb criteris històrics no només com a cantant sinó també quan va entrar en el món de la direcció. Se sol destacar d’ell la seva habilitat treballant les veus tant dels solistes com dels cors, fet que es va poder comprovar en les funcions de la setmana passada amb un RIAS Kammerchor compacte, impecable i versàtil al costat d’una Freiburger Barockorchester del mateix nivell que van mantenir en tot moment la bellesa i l’expressivitat de la música.

Una expressivitat que algú podria considerar retallada pel fet que l’òpera es presenti en versió de concert, és a dir sense posta en escena. Però tant el cor com les solistes van desenvolupar un treball interpretatiu que complementava amb equilibri la partitura: la interacció entre els personatges es mantenia constantment mantenint així una certa teatralitat continguda que garantia l’efecte dramàtic d’una història que, de fet, és prou senzilla com perquè no requereixi de grans artificis escènics.

I és que Gluck i el llibretista Calzabigi van concebre una història senzilla sobre el triomf de l’amor sobre la mort en la qual intervenen només tres personatges solistes: Orfeu, Eurídice i l’Amor. Els dos darrers tenen algunes aparicions puntuals però el protagonista no deixa l’escena pràcticament en cap moment, fet que demana doncs un destacable esforç a qui l’interpreta.

Aquesta responsabilitat no va recaure en un contratenor com és habitual sinó que va ser la contralt Helena Rasker qui va interpretar el paper d’Orfeu. Amb una veu càlida i segura va superar amb nota les dificultats del paper entre les que destaca l’amplitud de registre. Va aconseguir moments de gran bellesa i tensió dramàtica només espatllats per algun estossec inoportú o per un telèfon mòbil que va sonar dues vegades. L’ària més coneguda de l’òpera Che faró senza Euridice va despertar aplaudiments entre el públic, malgrat que el gest de la solista així com el del director havien donat a entendre que no s’esperaven.

El paper d’Euridice el va interpretar la soprano Polina Pasztircsák, col·laboradora habitual de Jacobs, que va mostrar un timbre de veu i un domini dels volums molt adequat per aquest tipus de repertori (potser escrit pensant en auditoris més petits que el Liceu). La tercera solista va ser la també soprano Giulia Semenzato que va oferir un Amor transparent, honest i alegre amb una gran capacitat de connexió amb el públic gràcies al to lleument humorístic del personatge.

En general doncs, la proposta de Jacobs va satisfer sobradament les expectatives del públic, oferint dues hores de música perfectament interpretada i mantenint la tensió dramàtica gràcies a les petites aportacions escèniques de cor, solistes i orquestra, acompanyats d’una senzilla però eficient il·luminació. 

Oriol Padró Cirera
Núvol