Cerca de crítiques

Enquesta

Cambra explosiva

13/6/2023 |

 

Programa: Patricia Kopatchinskaja i Fazil Say

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/cambra-explosiva-326120

Patricia Kopatchinskaja i Fazil Say van actuar al Palau amb obres de Janáček, Brahms i Bartók.

La violinista moldava Patricia Kopatchinskaja i el pianista turc Fazil Say van ser els protagonistes del concert de la temporada Palau Cambra que va tenir lloc el proppassat 5 de juny. Són dos músics amb una personalitat molt marcada que ens van oferir un programa tan complex com poc habitual, integrat per obres de Leoš Janáček, Johannes Brahms i Béla Bartók.

Kopatchinskaja és una artista que interpreta de manera gairebé exclusiva repertori dels segles XX i XXI, seguint la filosofia de reivindicar la música més contemporània i menys habitual a les sales de concerts. Si donem un cop d’ull al programa que va interpretar al costat de Fazil Say, les sonates de Janáček i de Bartók daten totes dues de 1921, mentre que la de Brahms pertany a les seves últimes obres del catàleg i data de 1888.

En paraules de Fazil Say, amb aquest programa, que ha estat objecte d’un enregistrament recent de tots dos, fan un tribut als tres grans territoris de l’Imperi Austrohongarès de finals del XIX i principis del XX: Txèquia, Àustria –el 1888 Brahms feia molts anys que vivia instal·lat a Viena– i Hongria.

El seu Bartók va ser enigmàtic, ple de meandres, expressiu i finalment explosiu

La Sonata per a violí i piano de Janáček és una obra curiosa, d’aires impressionistes i orientalitzants, d’una dificultat tècnica evident, però sobretot, d’una gran complexitat emocional, que Kopatchinskaja va traduir meravellosament al violí. Però aquesta obra no és una mostra de virtuosisme tècnic, sinó que el compositor hi aboca una profunditat que els dos intèrprets van descabdellar amb delicadesa i preciosisme. Per a Kopatchinskaja, Say va ser el partenaire, l’acompanyant més fidel, i va demostrar una capacitat camaleònica per adoptar l’estil d’ella. Malgrat un so potent del piano, en cap moment no la va eclipsar, però es va trobar a faltar personalitat pròpia com a pianista.

La Sonata per a violí núm. 3 en re menor de Brahms és la més rica i la més complexa de les que va escriure, quan ja havia assolit el zenit de la seva carrera com a compositor. Aquí Kopatchinskaja va brillar amb un ampli ventall de registres tímbrics. En l’Adagio va exhibir un so dolcíssim, i alhora vam tornar a percebre la compenetració simbiòtica entre ella i Say, cosa que va atorgar a la música una cota de sensibilitat ultraterrenal. En el darrer moviment de la sonata, un Presto agitato, Kopatchinskaja va treure un foc i una passió desbordants, als quals Say va respondre en gran conjunció, però quedant una mica a l’ombra d’ella. La violinista té una dimensió teatral molt important de la qual se serveix per fer unes interpretacions carregades d’una inspiració i un magnetisme màgics i hipnòtics.

La peça més impressionant del programa va ser la Sonata per a violí núm. 1, de Bartók, una obra d’una envergadura màxima, a l’abast de molt pocs intèrprets, composta per tres moviments llargs, difícils i molt complexos, tal com a posteriori va explicar la mateixa Kopatchinskaja. Aquí Fazil Say va deixar d’estar a l’ombra i va fer emergir la personalitat pròpia, que va casar amb gran facilitat amb la d’ella. El seu Bartók va ser enigmàtic, ple de meandres, expressiu i finalment explosiu. Kopatchinskaja i Say van crear l’atmosfera que va permetre tancar els ulls i endinsar-se en un univers poc conegut i a vegades abrupte.

Després d’un concert maratonià, Kopatchinskaja va tenir humor per anunciar que tots plegats ens mereixíem un altre Bartók, i van interpretar-ne les Danses populars romaneses, de caràcter ben diferent a la sonata.

En poques ocasions es pot percebre de manera tan explícita i tan intensa la compenetració entre dos intèrprets de música de cambra. Kopatchinskaja i Say toquen junts des de fa prop de vint anys, cosa que es va fer evident a cada frase, a cada nota, en què només amb una fugaç mirada es van entendre, sense paraules, com si respiressin junts. No són només dos grans solistes, sinó un duo homogeni que quan fa música converteix en realitat la màxima aristotèlica que el tot és més gran que la suma de les parts. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol