Cerca de crítiques

Enquesta

La mà dreta de Sheku Kanneh-Mason

13/3/2023 |

 

Programa: Sheku Kanneh-Mason

Lloc i dia: Petit Palau

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-ma-dreta-de-sheku-kanneh-mason-309460

El jove violoncel·lista es presenta al Petit Palau davant un públic entusiasta.

Dijous 9 de març el Petit Palau va tenir una entrada més que respectable per escoltar el violoncel·lista anglès Sheku Kanneh-Mason, un intèrpret joveníssim que destaca tant pel seu sorprenent i precoç virtuosisme com per l’atenció mediàtica que rep. Les circumstàncies extramusicals de l’instrumentista -família nombrosa amb talent musical, fotogènia, connexió reial- sumades a l’extraordinària maquinària de mercadotècnia al seu voltant sens dubte van contribuir a l’expectació pel seu concert barceloní i a la més que possible ampliació del públic habitual de clàssica, que delata el fet que de bon principi els ocupants del pati de butaques estiguessin disposats a aplaudir amb entusiasme fins i tot entre moviments.

Mereix Kanneh-Mason aquest rebombori? En primer lloc, val a dir que la seva tècnica està fora de discussió. L’agilitat sobrehumana de la seva digitació, l’aplom de la seva presència sobre l’escenari i un so avellutat, rodó i càlid l’avalen. No s’improvisa un solista amb un domini tan espectacular del seu instrument, amb un sentit del fraseig tan depurat, amb la precisió de la seva afinació i amb la capacitat de fer els canvis de posició més extrems i els acords més sofisticats sense aparent esforç. També juga a favor seu la seva manca de complaença davant aquest públic entregat de bell antuvi, doncs el programa presentat al Palau (Bach, Britten, Cassadó i els contemporanis Simcock, Brouwer i Finnis) va ser llarg, exigent, àrid en alguns passatges i pràcticament inèdit: l’única peça habitual va ser la Suite número 2 en re menor de Bach i fins i tot es va presentar una partitura de 2020, composta per Brouwer, de la qual Kanneh-Mason és dedicatari.

És, però, un intèrpret purament tècnic? No del tot. El seu mode expressiu preferit sembla ser el romàntic, amb notes lànguides a final de compàs, pianíssims estirats fins l’evanescència i tendència a l’excés de notes vibrades, tret que probablement li sigui qüestionat pels amants d’una lectura més barroca de Bach. Els subtils accents, la intensitat sobtada de certes frases, la solemnitat del seu timbre, meravelles com el sostenuto inacabable del tercer moviment de la Suite per a violoncel sol número 1 de Britten o el to meditatiu del preludi per a la Suite per a violoncel sol de Cassadó són proves que estem davant d’un intèrpret sòlid i amb personalitat que pot donar molt de sí segons com sigui la seva evolució.

Perquè alhora que s’intueix un solista segur de si mateix, amb espurnes d’una maduresa impròpia d’un jove de 23 anys i una recerca de la transcendència, la impressió general és la d’un instrumentista amb una capacitat impressionant que tendeix a deixar-se endur per l’espectacularitat, la rapidesa que desafia allò que sembla possible, el prodigi més que el missatge. És normal que deixi amb la boca oberta el públic i és més que comprensible que aquest celebri amb sorollós delit el desplegament gairebé inversemblant de recursos tècnics, com els controladíssims glissandi de Prayer for the senses (Simcock) o el paroxisme de la sardana de Cassadó. Kanneh-Mason no és un intèrpret superficial però en aquesta etapa de la seva carrera sembla més interessat en la pirotècnia que en el sentit, en enlluernar més que en comunicar. Així, la partida la guanya la mà esquerra, la que dispara notes en totes direccions i amb una agilitat inaudita, i no la mà dreta, la de l’arc generós, la responsable del cromatisme, l’expressivitat, l’elegant legato i el so sòlid i timbrat. Un cop assumida la capacitat fora de l’habitual del jove britànic, és una oportunitat perduda, per exemple, que la suite de Bach quedi despullada de les capes de significat que se li han anat donant des que foren redescobertes i reduïdes a un pur exercici de lluïment tècnic, un exercici glorificat.

Aparentment, Kanneh-Mason es debat, a hores d’ara, entre dues maneres d’afrontar la música. Certament, optar per aixecar el públic de la cadira a base de demostracions de virtuosisme i agilitat és temptador. Tanmateix, és el seu domini de l’arc, més enllà de la precisió mil·limètrica amb què ataca dues cordes alhora (un dels fils conductors de la vetllada, el recurs que lligava totes les obres amb la peça de Bach), cosa que li permet aprofundir, explorar, proposar solucions que li permetran en un futur arribar a la veritable grandesa. Resulta irònic, d’altra banda, pensar que no sortir mai del “carril” (com diuen els membres del Quartet Casals) amb l’arc, sostenir les notes fins a l’infinit, mossegar les cordes per donar petits accents sense grinyolar o controlar les dinàmiques posant i traient pes a l’arc és menys vistós però probablement sigui més difícil que impactar a base d’una mà esquerra que corre amunt i avall sense saber ben bé on va.

Kanneh-Mason ho té tot per ser una gran estrella i cal veure si també per arribar a ser un nom que deixi petja en la història del violoncel. Té carisma, no té por de proposar programes arriscats, assumeix el compromís de defensar la nova creació, domina l’instrument, té nervis d’acer, fa que el públic se senti a gust i la seva perícia tècnica està fora de dubte. Esperem sincerament que la batalla la guanyi la seva mà dreta. 

Meritxell Tena
Núvol