Cerca de crítiques

Enquesta

La tradició triada, Pedrell al costat de Brahms

13/3/2023 |

 

Programa: L'OBC interpreta a Pedrell, Haydn i Brahms

Lloc i dia: Auditori de Girona

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-tradicio-triada-pedrell-al-costat-de-brahms-309415

L’OBC interpreta a Pedrell, Haydn i Brahms en una petita gira pels auditoris de Girona i Vic.

L’Auditori de Girona s’omplia fa uns dies per un concert inaudit en molts aspectes. En primer lloc, perquè l’oferia l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l’OBC, poc habitual als escenaris no barcelonins; i, en segon lloc, perquè s’interpretaven una part d’I trionfi (1980) de Felip Pedrell (1841-1922), allargant així la celebració del centenari de la seva mort. El director titular Ludovic Morlot mostrà, el passat 5 de març, els fruits d’un intens treball sobre les partitures.

Particel·la de violí d”I trionfi’ (1880), de Felip Pedrell | Font: Fons Felip Pedrell. Biblioteca de Catalunya
D’Els triomfs només es va decidir interpretar els dos darrers passatges del darrer moviment, El triomf de la fama, encara que el compromís de l’OBC és programar-los tots i enregistrar-los al juliol juntament amb L’Excelsior, del mateix compositor. La secció greu de corda, sobretot els violoncels, van sostenir la melodia durant els primers compassos d’«Evviva il Poeta e il Campidoglio» (visca el poeta i el capitoli), a l’espera de la rèplica dels metalls. Generava molta expectació sentir a Pedrell. Es tractava d’una simfonia ferma que s’anava construint a poc a poc, austerament i sense barroquismes. L’orquestra va aconseguir un so compacte i un fraseig dolç, encara que el color de la partitura no tenia gaires variacions. La simfonia es densificà a mesura que s’apropava «Incoronazione», un veritable himne de coronació. La contenció determinà la lectura de Morlot, que semblava anar amb peus de plom, amb tota la consciència.

La proposta de l’OBC posava sobre la taula la naturalesa artificial del patrimoni. Fins i tot allò que sembla que no triem, que és imposat, no ho és. Té sentit dir que no existia, Pedrell, mentre no se’l tocava? La tradició és un corpus que es construeix a mesura que es programa i s’interpreta, que es valora, es reconeix i nodreix la creació. La tradició també és triada. Subratllar el nom de Felip Pedrell és il·luminar una llum que s’estén més enllà del segle XX, un període que costa d’il·luminar aquí. La partitura del tortosí agafava molt de valor al costat de la Simfonia núm. 2 en Re major, Op. 73 (1887) de Johannes Brahms (1833-1897), que s’interpretà a la segona part. Mantenien aires de família, de la mateixa manera que feia pensar amb la música de Johann Strauss. La decisió de tocar desacomplexadament i sense preàmbuls aquesta partitura parlava per si mateixa. Els triomfs és una partitura encantadora, un retrat d’una música germinant, els fruits de la qual es trobaran en la brillant generació posterior, representants del nostre romanticisme musical, simfònic i arrelat.

L’orquestra s’aprimà i es transformà en una camerata per a interpretar el Concert per a violoncel i orquestra núm. 1 en Do major. H VIIb: 1 (1761-1765) de Franz Joseph Haydn (1732-1803). El to del concert canviava de manera una mica forçada, trencava amb l’itinerari simfònic esbossat amb Pedrell. El violoncel·lista francoalemany Nicolas Altstaedt feu de solista i director. De manera una mica excèntrica, l’intèrpret aprofitava els compassos en els quals no tocava per donar l’esquena al públic i dirigir als seus companys d’escenari. Altstaedt tocà Haydn de manera molt personal, surfejant el ritme, una lectura que en alguns moments semblava gairebé jazzística. El «Moderato» va ser accelerat i lleuger, i ’«Adagio», amb una sonoritat més densa. Finalment, el ritme es va tornar vertiginós a l’«Allegro molto», també pels membres de l’orquestra. L’exigència formal de la partitura de Haydn es va demostrar sòlida, resistent a tota mena d’interpretacions. L’Auditori aplaudí entusiasmat: Altstaedt oferí una petita peça de Jean Sibelius (1865-1957) com a bis, a duet amb el concertino de l’OBC Vlad Stanculeasa.

A la segona part, com indicàvem, sonà la segona simfonia de Brahms amb l’orquestra novament ampliada, un clàssic de la simfonia romàntica, que dibuixà una dimensió pròpia, preciosa i apassionada. Així ho mostrà el primer moviment, «Allegro non troppo», acolorit per les trompes i els instruments de vent-fusta. El segon moviment començava més greu, l’OBC aconseguí interpretar un adagio sentit, dens i alhora sinuós, intens i cristal·lí. La secció de vent-fusta tornà a lluir especialment a l’allegretto, sobre la base dels violoncels en pizzicato. Estaven preparant la tornada al color, a la gràcia. Finalment, l’orquestra interpretà un allegro amb tot l’esperit, amb gracilitat i agilitat. 

Adrià Vilà i Batista
Núvol