Cerca de crítiques

Enquesta

La gran nit de Tina Gorina

1/3/2023 |

 

Programa: Madama Butterfly

Lloc i dia: L'Atlàntida

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-gran-nit-de-tina-gorina-307594

Madama Butterfly omple L’Atlàntida de Vic de la mà de la Fundació Òpera a Catalunya.

Diuen que programar Madama Butterfly és sinònim d’èxit garantit i aquest cap de setmana s’ha demostrat un cop més que aquesta afirmació és certa. Després de l’estrena al cap i casal, La Faràndula de Sabadell, i el seu pas per Reus, Sant Cugat i Barcelona, la Fundació Òpera a Catalunya ha dut la seva versió de la cèlebre òpera de Puccini a L’Atlàntida de Vic i ho ha fet penjant el cartell de “Tot venut”.

Efectivament, diumenge 26 el teatre vigatà era ple de gom a gom oferint una imatge que feia goig d’una llarga cua de públic de totes les edats esperant entrar al recinte per gaudir de la funció protagonitzada per la soprano Tina Gorina i el tenor Enrique Ferrer. Quedava clar que la dramàtica història de la geisha abandonada pel seu inconstant marit que acaba suïcidant-se per amor al seu fill no ha perdut un bri d’atractiu i força. Tanmateix, no seria escaient donar a entendre que el mèrit dels esclatants aplaudiments finals va recaure exclusivament en el talent del compositor i el llibretista: la proposta de la companyia està molt lluny de ser una rutinària versió d’un clàssic que se celebra encara que la lectura sigui mediocre. Ben al contrari, compta amb suficients elements de qualitat, especialment el repartiment femení (la soprano protagonista, l’excel·lent mezzosoprano Anna Tobella com a Suzuki i les senyores del cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell) i l’Orquestra Simfònica del Vallès encapçalada per Sergi Roca Bru.

El qualificatiu més adient per a la posada en escena és, com en la gran majoria de produccions de Butterfly arreu, funcional: una escenografia senzilla i previsible, que tant pot provocar una agradable sensació de déjà vu com un discret badall, i un moviment escènic sense metàfores ni dobles sentits. Si per alguna cosa es diferencia aquesta versió d’una òpera que no permet gaires relectures “d’autor” és la creació del personatge protagonista que fa Gorina, que supera la visió més estereotipada de la joveneta ingènua i manipulable per oferir el retrat d’una dona segura, coneixedora de l’efecte que té sobre els homes, que carrega un trauma per la mort del seu pare, que pren i assumeix les seves pròpies decisions i que només es permet abaixar la guàrdia per l’amor que cegament entrega a Pinkerton. La Cio-Cio-San de Gorina és més obcecada que víctima. L’esplèndida veu de la solista contribueix a aquest retrat més polièdric i madur, amb aguts ben projectats, un centre generós i un timbre homogeni i penetrant. Certament, Gorina és una soprano purament lírica i és possible que en un teatre més gran s’hagués trobat a faltar un punt d’empenta en els moments de més exigència dramàtica però l’elegància, delicadesa i subtilitat del seu enfocament resulten refrescants en un personatge que sovint acaba sent una caricatura.

La tasca de la protagonista està apuntalada per l’altra gran basa de la producció, la mezzo Anna Tobella, excel·lent actriu que dota d’una gran humanitat i distinció al personatge de la criada Suzuki. Amb un instrument bellíssim, dens i flexible, dota les seves intervencions d’una enorme dignitat i sobrietat. Al seu costat entre els secundaris de luxe el tenor Jorge Juan Morata, amb un timbre personal, una emissió orgànica i molt natural en la pell de l’obsequiós i un pèl repulsiu Goro.

Lamentablement, la resta de la triada protagonista no va estar a l’altura de la soprano titular. El tenor Ferrer és dels que ho donen tot en escena i aquest tret li va valdre la complicitat del públic, però va fer patir anant sempre al límit de les seves possibilitats amb una veu mancada d’squillo i brillantor, i uns aguts oberts. D’altra banda, el seu estil impetuós va encaixar amb un personatge, Pinkerton, de caràcter fatxenda i capriciós, però no va saber refinar el seu cant en els passatges més intimistes ni matisar-lo per mostrar el seu vessant penedit i avergonyit durant el tercer acte, quan descobreix les conseqüències de la seva lleugeresa. El baríton Manel Esteve va anar de menys a més com a un Sharpless de caràcter més funcionari que paternal i va convèncer al tercer acte amb una major implicació i força.

Molt interessant el treball de la Simfònica del Vallès, amb brillants intervencions solistes de la concertino (entenem que l’habitual Marta Cardona, per bé que el fossat de l’Atlàntida va impedir verificar aquesta dada). El mestre va imprimir un ritme viu i una sonoritat densa de bell antuvi però el conjunt es va lluir més en els passatges més lírics i ampul·losos, oferint una gran riquesa dinàmica i un so noble i compacte. El cor no va acabar d’aprofitar el seu gran moment, el fragment de la vetlla a bocca chiusa, però va tenir intervencions destacades -també a nivell actoral- durant el primer acte.

No ens cansem de lloar l’esforç d’una entitat com els Amics de l’Òpera de Sabadell, que en aquesta nova etapa continuen portant els grans títols del repertori per tot el país ara sota el paraigua de la Fundació Òpera a Catalunya. És també una alegria veure que el públic respon i omple les sales. Cert, no sempre tenim repartiments equilibrats i és difícil que la proposta escènica ens sorprengui però aquí estan, quatre dècades després de la seva fundació, donant-nos l’oportunitat de gaudir de produccions dignes i de cantants de casa que no veiem en altres equipaments.

La gira de Madama Butterfly continua amb més dates durant el mes de març. 

Meritxell Tena
Núvol