Cerca de crítiques

Enquesta

Les amistats neoclàssiques

20/2/2023 |

 

Programa: Mahler Chamber Orchestra amb Pablo Heras-Casado

Lloc i dia: Auditori de Girona

https://www.nuvol.com/musica/classica/les-amistats-neoclassiques-305853

La Mahler Chamber Orchestra revisita el neoclassicisme dels amics Falla i Stravinski, sota la direcció del gran Pablo Heras-Casado a l’Auditori de Girona.

Havent conduit moltes de les millors orquestres del planeta, Pablo Heras-Casado és avui un director internacionalment aclamat i els seus retorns a Girona sempre se celebren com una cita important: els melòmans de la ciutat continuen tenint present que, en els inicis de la seva carrera, el granadí va tenir al seu càrrec l’Orquestra de Girona, i al llarg dels anys la relació s’ha mantingut càlida i afectuosa.

El director andalús, va ser, per tant, rebut per un públic entusiasta i que no es va estalviar sonores ovacions, malgrat què l’esplèndida Sala Montsalvatge no estava plena del tot. Fidel al seu estil habitual, sense tarima ni batuta, Heras-Casado va capitanejar amb seguretat i elegància la Mahler Chamber Orchestra, un projecte internacional amb grans talents, fundat pel referencial Claudio Abbado, i que sol fer temporada de concerts en diversos festivals de música del centre d’Europa.

El fil d’Ariadna del concert era commemorar el centenari del Retablo de Maese Pedro, emblemàtic opus de Manuel de Falla, inspirat en un rocambolesc episodi del Quixot. Però la vetllada començaria amb el Concert per a Clavecí, també del compositor gadità, seguida de la Suite Pulcinella, del seu bon amic Ígor Stravinski. Les tres obres son de la primera meitat del segle XX, un repertori que està rebent creixent aposta per part dels programadors, i també amb excel·lent resposta dels espectadors.

Només acompanyat de cinc instrumentistes, el francès Benjamin Alard feia de solista en el Concert per a Clavecí, signat el 1926 per Falla. La peça respira aires avantguardistes, deixant enrere l’impressionisme i el folclorisme en detriment d’uns ritmes bruscs i pulsatius, enquadrats per estructures oscil·lants i reiteratives, que en certa mesura són precursores del minimalisme. La partitura ha sigut sovint categoritzada com un exemple de “neoclassicisme místic”, oposat a aquell més secular i historicista que per les mateixes dates produïa Stravinski. Ho vam poder comprovar tot seguit, ja amb l’orquestra al complet, amb la Suite Pulcinella – una adaptació de 1947, sense les parts cantades, del ballet original epònim que el compositor rus havia escrit en 1923. Fonent ingredients del barroc, del classicisme vienès i del romanticisme, Stravinski genera una sonoritat al final única, ja que no resulta natural a cap període precedent. I l’execució va ser translúcida i fluvial, sense sobresalts, emmascarant fins i tot algun ringtone de mòbil, que no va quedar apropiadament silenciat.

La segona part del programa s’ocupava integralment amb El Retablo de Maese Pedro, una creació musical de Falla per a un teatre de marionetes, en aquesta ocasió presentada en versió de concert. Consta d’una escena del clàssic de Cervantes, en la qual Don Quixot assisteix a una representació de titelles que acaba destruint, al confondre la narrativa amb la realitat. L’obra va ser un encàrrec de la mecenes Winnaretta Singer – milionària pubilla de la família que va conquistar el món amb les famoses màquines de cosir. L’aristòcrata, també coneguda com a Princesa de Polignac, li va suggerir a Falla que seguís el model de l’òpera-ballet Renard, que ella mateixa havia encarregat el 1916… precisament a Stravinski. Era, de debò, l’època àlgida de les amistats neoclàssiques.

Marcant els moments més dramàtics i burlescs amb les percussions, la partitura flirteja amb l’herència medieval del nord de la Península, tal com amb l’estil daurat i triomfalista de Charpentier, i va meréixer una prestació robusta i brillant per part de l’orquestra. Van participar-hi també el tenor canari Airam Hernández, el baríton murcià José Antonio López i el joveníssim Héctor López de Ayala, com a narrador principal. Tots tres van exhibir excel·lent domini vocal, però a vegades, entre la potent muralla sonora orquestral, el text era difícil de copsar.

Els espectadors van agrair amb un aplaudiment resolut, que va durar varis minuts, però no van beneficiar-se de cap bis. No és raó per preocupar-se: sabem que tard o d’hora, Pablo retornarà. 

Alexandre Nunes de Oliveira
Núvol