Cerca de crítiques

Enquesta

Diàleg de titans

19/1/2023 |

 

Programa: Franz Schubert Filharmonia, amb Elisabeth Leonskaja

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/dialeg-de-titans-300210

La Franz Schubert Filharmonia, amb Elisabeth Leonskaja i dirigida per Tomàs Grau, va interpretar Mozart, Schubert i Magrané.

La Franz Schubert Filharmonia va realitzar el primer concert de l’any al Palau de la Música el proppassat 16 de gener amb un programa que va tenir Viena com a leitmotiv, de la mà de Mozart i Schubert, dos dels cims més alts i més bells de la música. Al seu costat vam poder gaudir de l’estrena absoluta de l’obra Meeresstille, de Joan Magrané, de clara inspiració schubertiana. Sota la direcció de Tomàs Grau, el concert va comptar amb la participació de la pianista Elisabeth Leonskaja, en una interpretació magistral de Mozart.

Elisabeth Leonskaja al concert de la Franz Schubert Filharmonia. Fotografia de Martí E. Berenguer.
Meeresstille és un poema de Goethe musicat per molts compositors, però Joan Magrané ha trobat la inspiració en el lied homònim de Schubert i ha escrit una peça per a orquestra de corda i dues trompes que destil·la una serenitat zen i que tradueix musicalment amb gran precisió els versos lànguids de Goethe. La FSF, dedicatària de l’obra, va començar el concert amb aquest aire serè i impertorbable, que convidava a la introspecció més pregona, la calma just abans de l’esclat mozartià.

Leonskaja, amb una gran elegància i un so incisiu i vellutat, va fer èmfasi en tots els detalls de cada frase.
Mozart va fer acte de presència amb el Concert per a piano núm. 12 en la major, K. 414, interpretat per la sempre magnífica Elisabeth Leonskaja, una sublim torsimany tant de Mozart com de Schubert. Els seus dits va semblar que volessin per damunt les tecles, amb una gran elegància melòdica combinada amb un so incisiu i vellutat, que va fer èmfasi en tots els detalls de cada frase. Cal destacar la inefable bellesa dels trinats al final de l’Andante central, que ens van fer gairebé levitar. Sens dubte, Leonskaja sent la música en tot el seu ésser i ho transmet amb puresa i una gran claredat expositiva. Com que el programa era un passa-me-la entre Mozart i Schubert, com a propina ens va oferir la primera de les Drei Klavierstücke D. 946, amb la passió i l’angoixa que impregnen tota la música del compositor.

La FSF va fer una bona interpretació de la part orquestral del concert, amb un ritme àgil, clar i molt mozartià, però no va acabar de treure prou gruix de so per fer de coixí al piano, especialment la part dels primers violins. No obstant això, en cap cas la brillantor de Leonskaja no va eclipsar el tutti orquestral, però va faltar un punt de compenetració entre solista i orquestra.

La Simfonia núm. 5 en si bemoll major, D. 485, del compositor que dona nom a l’orquestra, va ser un esclat de vida, d’energia, d’emoció i d’intensitat. Tomàs Grau va dirigir amb precisió i amb mà ferma perquè no se li escapés cap detall, cap frase, cap nota. Amb una orquestra moderadament nodrida, la corda va sonar pletòrica, amb la brillantor a què ens té acostumats, però també amb un grau extrem de polidesa, que va permetre una gamma infinita de matisos, des de l’alegria jovial de l’Allegro inicial fins a la intensitat continguda de l’Andante con moto. La integració amb el vent va ser simbiòtica, i va ser especialment reeixit el paper de la flauta, que va executar la seva part amb el punt just de so per fer-se sentir, però sense ostentació.

La Simfonia núm. 5 de Schubert va ser un esclat de vida, d’energia, d’emoció i d’intensitat.
Els moviments lents són la pedra de toc de qualsevol batuta. És on un director ha de demostrar el seu art i la seva perícia perquè la tensió i la intensitat no decaiguin. Hem de felicitar sincerament el mestre Tomàs Grau per un Andante con moto dotat d’una intensitat melòdica que es va mantenir en tot moment, amb un so esponjós, i l’orquestra cohesionada en un tot únic. El so de la FSF s’ha anat transformant al llarg dels anys i d’una intensitat extrema constant, que anava a totes, s’ha convertit en un so flonjo i dúctil, dotat d’espai, element imprescindible per a la gradació de matisos.

La il·lustració musical de la Viena de Mozart i Schubert es va acabar amb el Menuetto de la Simfonia núm. 40 de Mozart, de la qual Schubert va poar per a la seva cinquena simfonia, una obra mestra que va compondre amb només dinou anys, i que malauradament, avui s’interpreta poc. Agraïm enormement a la FSF la tria d’un programa que van interpretar magistralment. Dit amb ironia o sense, una formació que porta Schubert al seu nom no es pot permetre tocar-lo malament. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol