Cerca de crítiques

Enquesta

Recital de Juan Diego Flórez al Palau

Fulgor tenoril

9/3/2005 |

 

Obres de Mozart, Cimarosa, Gluck, Rossini, Bellini, Ayarza, Chabuca Granda i Donizetti. Juan Diego Flórez, tenor. Vincenzo Scalera, piano. Lírica de Barcelona, Palau de la Música Catalana, 7 de març.

Quan el públic resta a les seves butaques a l'acabar un concert en lloc de sortir esperitat cap a la porta, és que alguna cosa grossa ha passat. En el cas que avui ens ocupa, el de Juan Diego Flórez, va passar. El primer recital a Barcelona del tenor peruà es va saldar amb incessants demandes perquè tornés a l'escenari -l'ovació de sortida ja donava pistes del que passaria-, crits de "guapo" i "Kraus ha vuelto" (lloança extrema), l'intèrpret agraint de viva veu la generositat del públic i prometent tornar aviat (d'entrada, la temporada vinent a la Semiramide liceista), fins i tot una espontània va recórrer l'escenari per poder tocar el seu ídol. És ben poc usual que un tenor lírico-lleuger, una tipologia tenoril menys propensa a despertar ardors que un cantant avesat a Verdi i Puccini, aixequi aquestes passions. Esclar que Flórez és un punt i a part per la bellesa de la veu, la comunicativitat del fraseig, la insolència de l'agut i l'abracadabrant capacitat per al cant d'agilitat. Flórez és d'aquells privilegiats que fa fàcil el difícil, com va demostrar enpàgines on més d'un i de dos s'estrellen sense remissió: l'inclement ària de Semiramide, les floritures de L'espoir renaît de l'Orfeo de Gluck passat per París o, especialitat de la casa com a propina tot i el lapsus de lletra, la part final del rondó d'Almaviva del Barber rossinià.

El programa era un viatge pel repertori ideal per subratllar les millors qualitats de Flórez, el de la segona meitat del XVIII i el primer terç del XIX, amb un entranyable parèntesi peruà amb un clàssic com La flor de la canela i la sentida Hasta la guitarra llora, culminant de forma apoteòsica amb els nou do de La fille du régiment. Posats a ser molt perepunyetes, algun agut al començament de la vetllada va sonar un pèl dur, i una mica més de varietat dinàmica no hauria estat sobrera. Objeccions mínimes davant de l'enlluernador festival vocal que va continuar a les propines com La donna è mobile, L'alba separa della luce l'ombra de Tosti i la vibrant jota d'El trust de los tenorios. Aquesta darrera peça era una de les especialitats d'Alfredo Kraus i, al capdavall, seguir l'exemple del gran tenor canari seria una de les coses més saludables que podria fer aquest fenomen anomenat Juan Diego Flórez.
Xavier Cester
Avui