Cerca de crítiques

Enquesta

Decepcions mozartianes al Palau de la Música

12/1/2023 |

 

Programa: Mitsuko Uchida dirigeix la Mahler Chamber Orchestra

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.ara.cat/cultura/musica/decepcions-mozartianes-palau-musica_1_4597058.html

La pianista Mitsuko Uchida dirigeix sense brillantor la Mahler Chamber Orchestra.

Mitsuko Uchida sempre s’ha distingit i destacat per ser una especialista en l’obra de Wolfgang Amadeus Mozart. I les esplèndides gravacions que la pianista japonesa ens ha llegat del músic de Salzburg ho confirmen. Però l’exhibició d’estil que li hem vist d’altres vegades (en disc o en directe) va brillar per la seva absència al concert de dimecres al Palau de la Música.

Davant la Mahler Chamber Orchestra que ella mateixa dirigia des del teclat, Uchida va oferir dos concerts mozartians (el núm. 5 KV 175 i el núm. 25 KV 503) sense brillantor ni imaginació. Especialment preocupant va ser el segon concert, en do major, un dels més brillants dels últims vuit que Mozart va escriure. Ple d’idees i de frases imaginatives i de gran enginy –sobretot a l’allegretto conclusiu–, la pianista va optar per un so opac, amb fraseig erràtic a la mà dreta i algunes solucions vulgars a l’esquerra. I cal dir que tampoc destaca per una direcció gaire eficaç ni per uns temps àgils: el concert número 5 va ser literalment avorrit i l’inici de l’andante del 25 va resultar exasperant per una lentitud que no aportava res. Hom tenia la sensació que algú trepitjava raïm, sense que en brollés el suc melós de la premsada. I això, tractant-se de Mozart, decep quan les expectatives eren altes.

Per sort, l’orquestra és una de les millors formacions europees i va demostrar tenir uns músics de primera, cosa que va lluir a la peça intermèdia, sense Uchida al capdavant. Parlem d’una sensacional lectura de la Simfonia de cambra número 1 en mi major, op. 9 d’Arnold Schönberg, una peça en què el músic vienès anuncia la fi definitiva del postromanticisme (escrita el 1906, es va estrenar l’any següent) per endinsar-se en l’especulació d’una música que, lluny encara del dodecafonisme, deixa entreveure canvis radicals en un futur proper, sobretot per l’ús de la dissonància en un context expressionista i al llarg d’una peça per a quinze instruments. Una corda transparent, una fusta matisada i un metall expressiu i sense fissures va saber construir la magistral peça, que va despertar una càlida ovació entre el públic assistent. 

Jaume Radigales
Ara