Cerca de crítiques

Enquesta

Decker dirigeix Wagner amb l'OBC

Moments wagnerians

8/3/2005 |

 

Obres de Wagner. Nadine Secunde, Paul Frey. Orfeó Català. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Franz-Paul Decker. Barcelona, Auditori, 4 de març.

L'antologia wagneriana presentada per Franz-Paul Decker amb l'OBC tenia l'avantatge de defugir els tradicionals fragments sanguinolents (en encertada expressió anglosaxona) en favor d'escenes àmplies de tres dels principals drames del compositor alemany: la part inicial del tercer acte de Lohengrin i la darrera secció del primer de Die Walküre emmarcaven una síntesi concentrada de l'escena de la consagració de Parsifal (estirabot paral·lel: amb el programa de mà podien haver donat una lupa per seguir el text).
Dos intèrprets wagnerians amb pedigrí es van afegir a la festa. L'estat actual de la veu de Nadine Secunde, força endurida per tasques més dramàtiques i amb aguts sempre un pèl baixos, no és el més apropiat per a heroïnes líriques com Elsa i Sieglinde, però la implicació dramàtica de la soprano nord-americana va estar fora de tot dubte, així com un fraseig sempre ple d'intencionalitat. Jugant en una lliga diferent hi havia Paul Frey, un d'aquells (ja una pila) tenors wagnerians que tenen el seu moment de glòria efímera abans de desaparèixer del mapa. La veu es manté en condicions raonables, tot i que el paper de Lohengrin posava més en evidència una emissió poc franca i certs problemes d'afinació. Més còmode es va mostrar en els rampells heroics de Siegmund, corresponent de forma ajustada als ardors de Secunde. La part vocal de la sessió la completava l'Orfeó Català. Al costat d'una apropiadament cotonosa marxa nupcial de Lohengrin, Parsifal va accentuar la descompensació entre un sector masculí ben empastat i valent i una meitat femenina amb contralts desajustades, sopranos tremoloses a l'extrem superior de la tessitura i, en algun passatge, la molesta presència d'una veu sobresortint del conjunt.

Esclar que tot plegat pot ser atribuïble a la coneguda síndrome del divendres, és a dir, el concert com a assaig general. Símptomes similars es podien percebre en el so desmenjat d'una OBC amb massa imprecisions. A la direcció de Franz-Paul Decker li va sobrar en ocasions l'excessiva dèria de crear atmosferes de gran subtilesa, demanant ultrapianíssims a tort i a dret que extreien vitalitat i trencaven el flux propi de la música. Ara bé, la màgia Decker, quan funciona, encara que sigui de manera inexplicable, com tota màgia digna d'aquest nom, és irresistible. La majestuositat de Parsifal, la creixent i imparable tensió dramàtica entre Elsa i Lohengrin, l'embolcall líric a les efusions de Siegmund i Sieglinde (delicadíssim l'acompanyament al Winterstürme) van ser paradigmes del que pot aconseguir aquesta inspiradora batuta quan troba la longitud d'ona adequada.
Xavier Cester
Avui