Cerca de crítiques

Enquesta

L'enigma Pergolesi o un apocalispsi silencios

28/9/2022 |

 

Programa: Núria Rial, Mireia Pintó i l'Ensemble Exclamatio

Lloc i dia:Església del santuari de la Cova de Manresa

https://www.nosolocine.net/el-enigma-pergolesi-o-un-apocalipsis-silencioso-por-oriol-perez-trevino/

L’atzar o les casualitats de la vida van fer que aquest diumenge, mentre a Itàlia, assistíem impertèrrits, però sense gaire sorpresa, a la victòria de l’extrema dreta del partit Germans d’Itàlia encapçalada per aquest Giorgia Meloni, a Manresa, es celebrava un dels concerts més esperats de la programació especial de Manresa 2022.

Va ser el que es celebrava a l’església del santuari de la Cova de Manresa i que portava per títol L’enigma Pergolesi. Sobre el paper, ja es preveia com un dels seus plats forts i no va decepcionar. Cal dir-ho quan abans millor: aquest programa interpretat per la soprano Núria Rial, la mezzosoprano Mireia Pintó i l’Ensemble Exclamatio, codirigit per Oleguer Aymamí i Alba Roca, cal considerar-lo com un dels millors concerts dels que s’han pogut escoltar a Manresa en els darrers trenta anys i a Catalunya dels darrers mesos. Ho han llegit bé.

No es tractarà, ara i aquí, de lloar les conegudes excel·lències musicals d’un duo vocal format per una soprano amb una carrera estratosfèrica que l’ha portat a treballar amb els més grans directors del món de la música antiga i una mezzosoprano convertida en referència del nostre país. Estranyament, però, no s’havia donat mai l’oportunitat que les dues solistes treballessin conjuntament i així, amb molt bon criteri, el programa Manresa 2022 va possibilitar i impulsar una producció perquè les dues veus, poguessin actuar juntes. No és d’estranyar, així, que l’església estigués plena de gom a gom i que el mateix alcalde, Marc Aloy, i els regidors Joan Calmet i Rosa Maria Ortega fossin a l’església ignasiana que, per unes hores, va convertir-se en un espai musical a l’alçada del dels millors auditoris europeus.

El concert va ser una corroboració de com l’excel·lència possibilita una invitació als misteriosos territoris de la inefabilitat i del sublim. És de la possibilitat de tocar aquests territoris quan podem acostar-nos a l’essència de l’art que és misteriós per se perquè la seva finalitat ens és totalment desconeguda. No és d’estranyar que un silenci sepulcral acompanyés l’audició d’un concert que, per a més d’un i de dos dels assistents, no dubtaven en qualificar a la seva fi de considerar-lo com d’històric.

El programa va estructurar-se a partir d’una obra central, l’Stabat Mater (1736) de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), una d’aquelles estranyes figures de la història de la música que ens fan preguntar què hagués estat de la seva obra en cas d’haver pogut viure més anys, acompanyada de dues obres, atribuïdes durant molts anys a Pergolesi, com ara el Concerto armonici núm.5 en fa menor de l’holandès Unico Wilhelm van Wassenaer (1692-1766) i el bellíssim Salve Regina del català Joan Rossell (1724-1780). També va haver-hi temps per la moderníssima Sinfonia Al santo sepolcro RV 169 d’Antonio Vivaldi (1678-1741) que va permetre gaudir de l’excel·lent formació de l’Ensemble Exclamatio formada per alguns dels millors músics historicistes del nostre país.

Immersos en un entusiasme que es palpava en les actituds i mirades dels músics, el cert és que el concert va estar pròxim a la veritable intenció que ha de tenir sempre l’art en majúscules: la transformació. I és que vam entrar a l’església d’una manera i en vam sortir totalment d’una altra. L’experiència musical viscuda va propiciar el poder viure una expressió d’anodinament i absència. Era talment com si poguéssim dir allò que ens havíem pogut oblidar de tot. Al sortir de l’església un podia tenir la impressió que res era igual que abans. Era com si el concert hagués tingut algun efecte sobre la pròpia realitat i que ens portés a la necessitat de recórrer a una línia sublim del llibre de l’Apocalipsi: «Mireu, jo faig noves totes les coses». I a fe de Déu que és el que ens va passar aquest darrer diumenge de setembre.

Era Johann Sebastian Bach, un gran admirador de Pergolesi que va adaptar a l’alemany el citat Stabat Mater, qui deia que quan una música més ben interpretada i composta està, més a prop de Déu està. Potser sigui aquest fet en clau transcendent el que ens permeti explicar l’estranyament del món, deixeu-me usar aquesta expressió provinent del títol d’un conegut llibre de Piotr Sloterdijk, propiciat per un concert que va ratificar com les grans obres de la mà de sublims interpretacions com l’escoltada venen a ser una espècie d’apocalipsi silenciós. 

Oriol Pérez Treviño
No Sólo Cine