Cerca de crítiques

Enquesta

L'Art de la Fuga tanca la Biennal de L'Auditori

24/9/2022 |

 

Programa: Cuarteto Casals., Benjamin Alard i Cosmos Quartet

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.llegir.cat/2022/09/la-biennal-de-quartets-tanca-amb-cosmos-quartet-i-quartet-casals-interpretant-rumbau-i-bach/

El cicle de Quartets de Barcelona va cloure amb Cosmos Quartet i Quartet Casals interpretant Rumbau i Bach

Final de festa amb un doble programa exigent però de grans aspiracions sensorials a la Biennal de Quartets de L’Auditori: el primer quartet per a corda d’Octavi Rumbau, a mans del Cosmos Quartet, i l’Art de la Fuga de Bach pels Quartet Casals amb la col·laboració de Benjamin Alard.

L’obra de Rumbau, compositor habitual de la casa i present en cicles com el Sàmpler, podria descriure’s com un exercici de repeticions i variacions, simultaneïtat i de canvi de metrònom, de frases que salten d’intèrpret a intèrpret… i que manté l’interès al llarg del seu quart d’hora gràcies a tots els petits detalls que van desplaçant-se en temes i estructures reconeixibles que van desapareixent. Potser en properes iteracions de l’obra el Cosmos Quartet podria treure més solucions tímbriques a cada secció, afegint-hi encara una capa més de contingut, però la feina feta va ser bona.

 

El plat fort va ser una de les últimes obres mestres de Bach en un arranjament que seria interessant saber com, i a mans de qui, s’ha produït. L’Art de la Fuga és una composició inacabada i sense instrumentació definida, i decidir com es repartiran les línies musicals forma part de l’execució tant com tocar els instruments. En aquest cas els Casals van alternar amb Benjamin Alard (mai toquen alhora, alternant entre formació i teclat, tal i com es fa habitualment) i van optar per un discurs individualista: no es prioritzen melodies, ritmes o intèrprets, tots son igualment importants en tot moment.

S’hi va afegir un discurs del timbre subjectiu, personal de cada intèrpret i moment, on el caprici, en el millor sentit, esdevenia part de la retòrica bachiana. També hi havia una tendència a donar significat a idees mitjançant un assortiment limitat de figures rítmiques, que atorgava coherència als capritxos espontanis, gairebé romàntics, que farcien la construcció dels Casals: poc estructural i, per tant, caleidoscòpica. També Alard va seguir aquest patró, quedant lluny del Bach més historicista que porta en la seva gira al Palau de la Música.

Al final de l’obra (que va acabar tal i com va començar, amb els llums apagats), hi va haver una resposta d’un públic agraït. Els Casals van regalar un bis amb l’Ària en Re, també de Bach. Qui millor que Bach per obrir (amb la mirada de Gubaidulina) i tancar aquesta Biennal de Quartets. 

Albert Mena
Llegir.cat