Cerca de crítiques

Enquesta

Ara i adés

20/9/2022 |

 

Programa: Cuarteto Casals., Benjamin Alard i Cosmos Quartet

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

El concert de diumenge que tancava la II Biennal de Quartets de Barcelona, va servir per mostrar com es pot eixamplar cronològicament el perímetre d’aquest format. Des de la més rabiosa actualitat (el primer Quartet d’Octavi Rumbau, precisament encarregat per a aquest concert) a, segurament l’obra més antiga que s’interpreta regularment amb aquesta formació, tot i que inexistent com a tal a mitjans del segle XVIII.

Som conscients que a Catalunya tenim la sort de portar un parell de dècades on el format quartet floreix; i tant els Cosmos com els Casals, deixin-m’ho dir ja d’entrada, van estar excel·lents en la seva execució. Els Cosmos, magnífics estrenant Rumbau en una pulcríssima interpretació, desplegant aquesta obra curta però molt intensa d’una bellesa discreta, quasi obliqua, on la música gairebé ininterrompuda flueix de forma natural. És coneguda la descripció de Goethe del quartet de corda, clàssic a partir del seu contemporani Haydn, com una conversa entre persones intel·ligents: el súmmum del classicisme. En el quartet de Rumbau la conversa esdevé un xiuxiueig, una mena de pla seqüència on la càmera es fixa ara en un petit detall, ara fa un pla general. Es tracta d’una obra gens estrident, continguda, molt eficient en els mitjans que remet a una poètica del detall i que aquest cronista emparenta amb la musicalitat de Josep Maria Guix, però sense els reflexos orientals.

El plat principal de l’àpat però, tothom ho tenia clar, era l’Art de la Fuga de Bach pels Casals, cocomissaris de la Biennal. El misteri que envolta aquesta obra, més enllà de ser la darrera del catàleg de Bach (BWV 1080) i que va deixar sense acabar, rau també en el fet que no es concreta qui ha d’interpretar-la i, per tant, qualsevol format pot ser adequat. Poden trobar-se versions per a piano, teclat barroc (des del clavecí a l’orgue), quartet de corda i fins i tot alguna orquestració. Jordi Savall, present a la sala, va publicar fa unes dècades una de les de referència amb una amanida variada d’instruments, alguns de vent.

Per a l’ocasió els Casals havien convidat a un dels referents en la interpretació del clavicèmbal barroc, Benjamin Alard. La interpretació de l’obra va ser memorable, com ens tenen habituats, malgrat l’invent d’alternar la interpretació entre el teclat i el quartet, més enllà de servir per contrastar l’abisme sonor que hi ha entre el so metàl·lic i pla del clavicèmbal i la qualitat sonora i expressiva de quatre instruments de corda, hauria pogut donar una mica més de si. La llicència va esdevenir poc innovadora, a banda d’alguns infantils jocs de llum. De ben segur que es podria haver anat un pèl més enllà, explorar les potencialitats del recurs. Potser alguna interpretació conjunta d’alguna de les fugues (i que en el bis va funcionar) hauria donar una mica més de sentit al format.

Tot i això el resultat conjunt va ser excel·lent. Cal felicitar un cop més als Casals que allarguen el moment dolcíssim en què es troben de fa temps, també pel seu co-comissariat d’aquesta biennal de la que n’esperem una llarga i rica vida.  

Ignasi Albors
Catclàssics