Cerca de crítiques

Enquesta

Un repertori una mica bigarrat

23/8/2022 |

 

Programa: Philippe Jaroussky & Thibaut Garcia

Lloc i dia: Auditori Espai Ter

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2182908-un-repertori-una-mica-bigarrat.html

Fa onze anys, quan encara se cele­brava a l’església de Sant Genís, el fes­ti­val de Tor­ro­e­lla va encer­tar-la en aco­llir el debut a Cata­lu­nya d’un con­tra­te­nor en plena emergència, Phi­lippe Jaroussky, del qual, amb agu­desa, es diu que pos­se­eix una tona­li­tat ange­li­cal i un vir­tu­o­sisme diabòlic. En com­pa­nyia del pia­nista Jérôme Ducros i del gran vio­lon­cel·lista Gau­tier Capuçon, va inter­pre­tar sobre­tot peces del com­po­si­tor francès Rey­naldo Hahn i cançons popu­lars de Falla.

Pas­sat aquest temps, con­sa­grat com un exqui­sit con­tra­te­nor (tot i que ell pre­cisa que la seva tes­si­tura és de mez­zo­so­prano) dels nos­tres temps, Jaroussky va tor­nar dis­sabte a Tor­ro­e­lla amb un gui­tar­rista nas­cut a Tolosa de Llen­gua­doc, Thi­baut Gar­cia, que pri­mer va adreçar-se al públic en català, cosa inu­sual, atès que sem­bla que la majo­ria d’intèrprets d’altres llocs igno­ren que aquest país té una llen­gua pròpia. Van ser unes parau­les, però s’agra­eix, com també que, després de fer-ho en sis llengües (francès, ale­many, italià, anglès, cas­tellà i por­tuguès) dife­rents, Jaroussky cantés l’única pro­pina en català: Mareta, mareta, no’m faces plo­rar, una cançó de bres­sol ala­can­tina de pri­mers del segle XVIII.

La col·labo­ració del can­tant i el gui­tar­rista fa que, segons va expli­car Gar­cia, con­fi­gu­rin un pro­grama a par­tir del desig recíproc d’arros­se­gar l’altre cap al seu món fins a com­par­tir-ne un. El cas és que la pro­posta és tan hete­rogènia (amb peces de com­po­si­tors de dife­rents èpoques i de natu­ra­lesa molt diversa) que pot sem­blar un pèl massa bigar­rada i amb efec­tes sor­pre­nents, no sem­pre con­vin­cents, sobre­tot quan Jaroussky aborda un tema, Sep­tem­bre, de la immensa can­tau­tora fran­cesa Bar­bara i la com­mo­ve­dora zamba Alfon­sina y el mar, que, com­posta pel pia­nista argentí Ariel Ramírez amb lle­tra de Félix Luna, està molt lli­gada a la veu fonda i tel·lúrica de Mer­ce­des Sosa. De fet, fins a quin punt la veu de Jaroussky no és prou ade­quada a aques­tes cançons o ens causa estra­nyesa la seva versió perquè les tenim asso­ci­a­des al regis­tre i la per­so­na­li­tat d’altres intèrprets? També plan­teja dub­tes en casos com el d’El mirar de la maja, de Gra­na­dos, i Anda jaleo, pre­sen­tada com una peça de Fede­rico García Lorca, quan, de fet, és una de les cançons popu­lars reco­lli­des i har­mo­nit­za­des pel poeta, que, can­ta­des per La Argen­ti­nita, va enre­gis­trar-ne una part tocant-les al piano.

Tan­ma­teix, la veu de Jaroussky, amb la seva pro­di­gi­osa clare­dat i els seus aguts vola­dors amb fan­ta­sia cromàtica, va bri­llar en mul­ti­tud d’oca­si­ons. Només de començar amb Chi desia di saper, de la com­po­si­tora bar­roca (quina bella raresa) Fran­cesca Cac­cini. També amb dues peces del renai­xen­tista anglès John Dow­land i amb el cèlebre “lament de Dido” (When I am laid in earth) del bar­roc Pur­cell. Va lluir-se igual­ment pas­sant pel clas­si­cisme amb Aben­dempfïndung (el seu lied pre­fe­rit de Mozart) i fins pel roman­ti­cisme amb Der Erlkönig, de Schu­bert. Sem­pre ben acom­pa­nyat per un excel·lent gui­tar­rista i bri­llant arran­ja­dor. Tan­ma­teix, per què van can­tar i tocar amb ampli­fi­cació, encara que sub­til, a l’Audi­tori Espai Ter, amb tan bona acústica?

IMMA MERINO
El Punt/Avui