Cerca de crítiques

Enquesta

Mischa Maisky al Petit Palau

Pecar d'original

5/3/2005 |

 

Obres de Bach, Schubert, Stravinsky, Falla i Bartók. Mischa Maisky, violoncel. Karin Lechner, piano. Música de Cambra al Petit Palau, Barcelona, Petit Palau, 3 de març.

¿Pot un músic de reconegut prestigi i aplaudit en prèvies aparicions a casa nostra portagonitzar un pitafi de concert? Per descomptat. Mischa Maisky n'és la prova. En un programa en el qual cap obra era original per al seu instrument (cap objecció), el violoncel·lista va voler deixar el seu segell personal en cada moment, llàstima que la seva ànsia d'originalitat voregés sovint l'autoparòdia. La tortura va començar per una execrable execució de la Sonata BWV1029 de Bach, inflexible, rígida i d'accents tremendistes -no era qüestió d'estil sinó de bon gust-, amb una pianista picapedrera que va ofegar en més d'un moment el seu company d'escenari. No menys terrible va ser la Sonata Arpeggione de Schubert, on Lechner no va poder seguir la llibertat rapsòdica d'un Maisky més desimbolt. Massa, potser, ja que els espasmes de velocitat que li venien només tenien com a objectiu (no complert, hi va haver moltes pifietes al llarg de la vetllada) el mer exhibicionisme tècnic.

Amb la Suite italiana ja vam entrar de ple en la categoria d'abominable: la violència desaforada del cellista va enviar a fer punyetes l'elegància i equilibri de l'Stravinsky neoclàssic. Les coses es van redreçar una mica en les Canciones populares españolas de Falla, en especial en les més íntimes, on per fi el cello de Maisky va poder cantar amb calma (igual que en dues de les propines, el lied de Schubert Du bist die Ruh i el sempitern Cant dels ocells). El millor, tanmateix, va ser la rusticitat enèrgica de les Danses populars romaneses de Bartók, amb un temperament tan adient com l'exhibit a l'altra propina, la Danza ritual del fuego de Falla. Escàs, però encara hi va haver algun consol. Un mal dia el pot tenir qualsevol.

Xavier Cester
Avui