Cerca de crítiques

Enquesta

Una mica més humans i una mica més divins

15/8/2022 |

 

Programa: VN

Lloc i dia: Sant Quirze de Pedret

VN va interpretar un repertori protagonitzat per Sebastián Durón a l’Església de Sant Quirze de Pedret en el marc del Festival de Música Antiga dels Pirineus

L’Església de Sant Quirze de Pedret és una petita joia del preromànic, un dels pocs edificis del segle X que es conserven a Catalunya; s’amaga dalt d’un sender rocós, passat un pont medieval que travessa el riu Llobregat, a les afores de Berga. Les seves parets rabassudes i austeres s’alcen feixugues aprofitant el desnivell i protegeixen, dins seu, uns arcs de ferradura elegants, que emmarquen pintures murals plenes de verds, vermells i daurats. Dissabte passat, 6 d’agost, hi va tenir lloc un concert de VN en el marc del Festival de Música Antiga dels Pirineus: com a teló de fons, un orant resava amb els braços estesos, un genet s’acompanyava d’animals i un clergue habitava el mur de llevant de l’absis central. Una mica més enllà, també els escoltaven unes verges prudents, d’altres de folles i un públic aspectant que havia esgotat totes les entrades.

Víctor Sordo Vicente, tenor, Sonia Gancedo, alto, i Sara Águeda, arpa històrica, van interpretar-hi obres de la segona meitat del s.XVII i principis del XVIII ibèric; «a la península semblava que passéssim de Morales i Guerrero a Falla, però el barroc també va existir», assenyalava Sordo a l’inici del concert. El programa es trenava amb una especial atenció a Sebastián Durón, que en va ser un dels màxims exponents: mestre de la Reial Capella Espanyola, va viure la transició de la dinastia dels Àustries als Borbons i, conseqüentment, el canvi de gust per una música de tradició netament hispànica a una d’influències italianitzants. Completaven el repertori Diego Fernández de Huete, Antoni Martín i Coll –franciscà del Baix Camp–, Juan Serqueira de Lima i Cristóbal Galán.

El repertori, així doncs, estava format per tons humans i tons divins, composicions escrites en llengua romanç de temàtiques profanes, unes, i religioses, les altres: «els tons humans eren com el pop de l’època», va bromejar Gancedo. D’estructura bipartida i característics de la tradició peninsular –molts se servien de textos escrits per grans plomes del moment–, a principis de segle predominarien els tons polifònics i, més endavant, els monòdics amb acompanyament de baix continu. A mesura que el model italià es va anar estenent amb més força, els tons profans van passar a ser cantates, compostes de recitatius i àries, que serien l’avantsala de les òperes.

Sordo Vicente, de veu impostada i amb caràcter al fortes, presentava les brodadures amb subtilesa i els pianos amb contenció. Gancedo, tot i ser alto, sovint va haver de cantar en tessitura més aviat de mezzo i això va aportar una mica de pes i inestabilitat als dibuixos més endimoniats o els intervals més acusats, però, per contra, va poder fer gala de color i presència als greus. Així mateix, jugava, d’una banda, amb les dinàmiques, i de l’altra amb la posició de les vocals per estirar la teatralitat i remarcar l’expressivitat del text. Còmplices i empastats, van anar confegint el programa amb la calma i la seguretat de qui es coneix bé amb el company de viatge, de qui ha treballat i pactat el sentit i la direcció d’allò que es té entre mans.

Águeda, que acompanyava atenta, va cobrar protagonisme a les peces instrumentals: subratllava els contratemps, entrava amb delicadesa i, a la Canzión alemana de de Huete va acabar amb un copet a la fusta i un arpegiat que va arrancar aplaudiments entusiastes. L’instrument en qüestió, va explicar, era una arpa de dos ordres, «que no és que sigui molt manaire», va fer amb mig somriure, «sinó que té dues fileres de cordes. A totes les grans catedrals de la península –i també a molts teatres– n’hi havia una i, de fet, el mateix Durón era arpista». Després d’alguns aclariments morfològics –a davant, quatre hexàgons com els de la guitarra barroca i set costelles a la part de darrere– vam seguir el concert. Ara a solo, ara a duo; ara amb la severitat de Corazón, causa tenéis, ara amb la picardia de Pajarillos Cantad.

Encara faltaven unes hores per fer-se fosc, però els VN van voler-nos acomiadar amb un Duerme, rosa, y descansa del protagonista de la vetllada; la intimitat i tendresa que desprèn aquesta nadala ens va arropar i, alhora, ens va agreujar el contrast del que ens esperava a fora. Tornava a ploure. L’orant continuava amb la seva pregària muda, el genet encara galopava estàtic i el clergue no havia marxat del mur de llevant de l’absis central de l’església. Tampoc les verges –ni les folles ni les prudents– s’havien esfumat de les parets encalcinades del temple: només els que ens podíem aixecar de la cadira i comentar la jugada amb el del costat deixaríem el repòs d’aquelles parets rabassudes enrere, enfilaríem camí pedregós avall i travessaríem el pont medieval que s’arquejava sobre el Llobregat. I ho faríem una mica més humans i una mica més divins. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol