Cerca de crítiques

Enquesta

Lent com les pedres d'una església, ràpid com les ales d'un serafí

15/8/2022 |

 

Programa: Ensemble Exclamatio

Lloc i dia: Santa Maria d'Àneu

L’Ensemble Exclamatio fa un recorregut per la forma musical de la ‘Sonata da chiesa’ al Festival de Música Antiga dels Pirineus

Les cases d’Esterri d’Àneu es van anar fent petites i, de cop i volta, al mig d’una esplanada verdosa, se’ns va aparèixer l’església de Santa Maria d’Àneu. Per fora és un edifici robust, compacte i lleugerament malgirbat. Batega amb una lentitud implacable, tal com caminarien quatre estàtues colossals agafades de bracet. Quan vam arribar-hi, el dimarts 9 d’agost a les set de la tarda, ens la vam trobar envoltada de cotxes. El pàrquing, embardissat, era gairebé ple. Vam entrar a l’església i només quedaven buides dues fileres de bancs. A dins, tot respirava a una velocitat més àgil. Al centre de l’absis hi ha dos serafins —són reproduccions, perquè les pintures originals són al MNAC— que canten un sanctus i despleguen tres parells d’ales. Semblen veloços, capaços d’accelerar el temple en un tancar i obrir d’ulls. Aquest contrast entre la lentitud de fora i la rapidesa de dins és, també, el fil conductor del programa de l’Ensemble Exclamatio, que aviat va sortir a l’escenari i va enfilar les notes inicials del segon dels tres concerts que ha fet enguany al Festival de Música Antiga dels Pirineus.

“El programa que us presentarem s’adiu molt amb el lloc on som, perquè és música pensada justament per a les esglésies, tot i que no tant per a l’acte litúrgic per se sinó per a acompanyar-lo”, va explicar el director artístic de l’ensemble, Oleguer Aymamí. De fet, la proposta del grup va consistir a repassar l’evolució musical i estilística del terme Sonata da chiesa, que vol dir ni més ni menys que “sonata d’església”. Van interpretar obres de compositors dels segles XVII i XVIII i, per tant, van demostrar que aquesta forma musical no va néixer amb Arcangelo Corelli, sinó que ja apareixia —o, si més no, ja es començava a esbossar— en manuscrits més antics.

Una de les peculiaritats de la proposta de l’Ensemble Exclamatio és que, en comptes d’interpretar aquestes sonates amb un registre de soprano, van donar preponderància a un registre de tenor, molt més vellutat. “Encara que moltes d’aquestes obres fossin originalment escrites per a violí, no és gens estrany transcriure-les per a violoncel piccolo i, de fet, el registre de tenor era habitual a l’època”, va aclarir Aymamí. Així doncs, ell mateix i Amat Santacana van combinar el violoncel i el violoncel piccolo. Xavier Puertas va tocar el violone en sol —l’instrument greu de la família de la viola de gamba—, i Marc Díaz, l’orgue positiu.

El repertori va estructurar-se en cinc blocs clarament diferenciats. A part de les sonates, també van interpretar música d’alguns corals de Bach. “Ens agraden especialment i, a més, tenen el to místic d’una església”, va dir Aymamí. Bach va fer de separador entre una sonata i l’altra i va contribuir a contextualitzar espiritualment el programa sencer. Si bé és un compositor que no sobra mai, que no cansa mai, haig de dir que en certs moments les seves obres em van fer despistar una mica de l’eix central del concert, que era l’evolució de la Sonata da chiesa.

La primera part del programa va ser un entrepà de Corelli. El pa, és clar, era Bach. Entre un coral i un altre, el Trio sonata en Mi menor, op. 1 núm. 2 de Corelli ens va servir per a detectar la dinàmica de quatre moviments —lent, ràpid, lent, ràpid— que articula la forma musical de la Sonata da chiesa. Tot seguit, vam fer uns quants passos enrere, fins a la Sonata per a dos violins en Do major de Biagio Marini i la Canzona XXIV a due bassi e canto, detta “La Noblie” de Girolamo Frescobaldi, que són de les primeres manifestacions que avançaven aquesta alternança de tempos, tot i que d’una forma més interna, menys explícita.

Després, van interpretar el Trio sonata núm. 4, en Sol major d’Evaristo Felice Dall’Abaco, un compositor italià menys conegut que Corelli i Vivaldi, però que, paradoxalment, va ser el més aplaudit pel públic —i, de fet, l’ensemble va repetir-ne l’últim moviment un cop acabat el programa establert. Al quart bloc del concert, van interpretar la Sonata per a violoncel en La menor, RV 43 d’Antonio Vivaldi. L’Ensemble Exclamatio “vol servir-se de les influències contemporànies per construir el pont entre la mentalitat de l’intèrpret de l’època antiga amb l’actual”, com expressen ells mateixos, i en aquesta obra de Vivaldi, sobretot a l’Allegro poco, aquesta voluntat d’unir el món antic i el contemporani va resultar especialment evident. Finalment, per acabar i potser per tancar el cercle, van tornar a interpretar Bach-Corelli-Bach. En concret, dos corals i el Trio sonata en Re major, op. 3 núm. 2 de Corelli, que va ser menys explosiu que les obres de Vivaldi i Dall’Abaco.

Quan vam sortir de l’església de Santa Maria d’Àneu, feia més fred que no pas abans i, per tant, l’ambient convidava a bategar amb la lentitud dels colossos. Ara bé, el ritme ràpid dels àngels ja ens havia atrapat per dins, també, i no va ser gens fàcil treure’ns la lleugeresa del cos. 

Berta Coll i Bosch
Núvol