Cerca de crítiques

Enquesta

La Norma d'Àlex Ollé, una oportunitat perduda

21/7/2022 |

 

Programa: Norma, de Bellini

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://tempsarts.cat/musica/opera-musica/la-norma-dalex-olle-una-oportunitat-perduda/

Norma és una òpera que sobretot parla del sacrifici, del perdó. Agafar el símbol del Crist a la creu per plasmar-hi tan sols una expressió de fanatisme, obviant el matís, defugint la gràcia de la complexitat, és un exercici d’una superficialitat imperdonable.

Avui em permeto la llicència de no fer-vos la crítica musical de l’estrena de dilluns passat al Liceu. I això no és perquè aquesta no sigui una Norma vocalment interessant —que l’és. Tan sols per apreciar com sona la suma sacerdotessa en mans del timbre nòrdic de Marina Rebeka, ja val la pena fer la visita al teatre de les Rambles. Aneu-hi si podeu. Si aquest cop no us parlo de la música, és perquè la producció d’Àlex Ollé provinent del Covent Garden (2016) ha aterrat a Barcelona. I com ja és habitual quan es tracta de l’artista resident de la casa, no ha deixat a ningú indiferent.

La qüestió és que Ollé ha volgut aprofitar la Norma per advertir-nos sobre els perills del fanatisme religiós. Per fer-ho, ha fet per començar exactament allò que millor sap fer: centrar l’escenografia en una estructura colossal, d’aquelles que s’ensenyoreixen de la caixa escènica sense cap mena de complexos. En aquest cas, es tracta d’un immens absis gòtic bastit a partir d’una teranyina de més de mil crucifixos. S’ha de reconèixer que l’efecte que produeix és veritablement terrorífic. A partir d’un joc de llums magistral, aconsegueix amb molta habilitat aquell punt d’angúnia, d’angoixa, que a moltes persones ens provoca la visió de molts orificis junts —i que no fa massa vaig descobrir que s’anomena tripofòbia. Però els crucifixos són només l’embolcall. En el vestuari i en l’atrezzo, Ollé ha decidit regalar-se amb tots els elements propis del catolicisme més tronat. Concretament, ha creat un poti-poti iconogràfic de dimensions considerables. Tot just arrencar l’obertura, els més petits del cor apareixen abillats amb la caputxa i la capa típiques dels nazarenos.No obstant això, abunda també la indumentària vaticana, així com els accessoris més clàssics de la litúrgia romana. Tot plegat condimentat amb un toc inconfusible de feixisme clerical, que representa sobretot la figura d’Oroveso —caracteritzat, aquí, com un cabdill militar d’estètica pinochetiana. Des de l’òptica d’Ollé, en definitiva, la comunitat gal·la de druides i verges abandona els boscos i estripa els parracs per agafar l’aspecte de la confraria més gore que us pugueu imaginar.

Però Ollé es resisteix a explicar la història només des del fanatisme. Perquè sap que Norma relata, al cap i a la fi, un entramat de relacions humanes —i que aquestes defugen la lògica de l’integrisme, del sectarisme. Per això, a l’inici del segon acte, quan la protagonista es troba per primer cop en la intimitat de l’entorn domèstic —on mena una vida clandestina amb els seus dos fills i amb el seu home d’una pàtria forana—, llavors l’escena és completament diferent. Llavors apareix la comfortabilitat d’un apartament modern i ella —igual que el seu home, Pollione— vesteix com una executiva dels nostres dies. Ollé estableix una nítida dicotomia entre la vida pública de comunitat i la vida privada. Tanmateix, ho fa amb una contundència tan marcada, tan definitòria, que acaba limitant tota la seva lectura dramàtica. Per això, al final de tot, no hi ha la immolació de la protagonista que assenyala el llibret. Ollé s’enreda en la contradicció que sigui el seu mateix pare, Oroveso, el que acaba executant-la just després d’haver-la perdonat entre plors.

Això últim és probablement el que ha provocat la incomprensió de bona part del públic. I és segurament per això, que aquest ha reaccionat amb una esbroncada generalitzada. En el fons, plantejant-se el fet religiós únicament des de l’òptica de l’integrisme, Ollé ha resultat ser quasi tan maniqueu com els mateixos integristes. De què serveix bastir una estètica tan poderosa si és per expressar un missatge tan vacu? Norma és una òpera que sobretot parla del sacrifici, del perdó. I agafar el símbol del Crist a la creu per plasmar-hi tan sols una expressió de fanatisme, obviant el matís, defugint la gràcia de la complexitat, és un exercici d’una superficialitat imperdonable. 

Ferran Vila i Riera
El Temps de les Arts