Cerca de crítiques

Enquesta

Romanticisme carregat d'electricitat

29/4/2022 |

 

Programa: Nicola Benedetti

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/romanticisme-carregat-delectricitat-251609

Debut de Rouvali a Barcelona al capdavant de la Philharmonia Orchestra en un concert que va comptar amb la participació estel·lar de Nicola Benedetti

La violinista escocesa Nicola Benedetti ha tornat a Barcelona després de la seva darrera actuació a l’Auditori, fa dos mesos. Aquesta vegada va ser al Palau de la Música, acompanyada de la Philharmonia Orchestra, dirigida per Santtu-Matias Rouvali. Al programa hi havia dues obres canòniques per excel·lència: el Concert de Beethoven i la cinquena simfonia de Txaikovski. Benedetti i Rouvali van fer dues interpretacions del repertori romàntic carregades de passió i de força.

Nicola Benedetti és una intèrpret que exsuda música per tot arreu, i no tan sols la música sinó l’art en general. Abillada amb un vestit pantaló d’una sola peça, amb l’aparença d’una amazona bonica i molt segura de si mateixa, tan bon punt va posar l’arc sobre les cordes, Benedetti va exhibir un so ple i brillant, ample i sense manierismes. Va posar l’art i la tècnica al servei de la música, i no al servei del seu lluïment personal. Les línies es van sentir amb una claredat i una puresa diàfanes, sense rauxa incontrolada, amb gran delicadesa. Amb un legato esplèndid, Benedetti va enfilar cada melodia amb placidesa i naturalitat, sense esforç aparent, i va transmetre així una sensació de domini de l’obra, com si fos fàcil per al violí. Va esquivar amb gran mestria tots els obstacles tècnics, i fins i tot la vam veure arrencant furtivament unes cerres de l’arc en un brevíssim silenci durant el tercer moviment.

L’entesa amb l’orquestra va ser molt satisfactòria, Benedetti va tenir el protagonisme en tot moment malgrat un so massa fort del tutti. En el Larghetto central el diàleg entre el violí i el clarinet va ser exquisit, i en aquest moviment es va evidenciar que Rouvali va dirigir millor, amb més so i més intensitat, els moviments lents que els ràpids. El volum orquestral va ser una mica excessiu en tot moment, gairebé com si es tractés d’una obra postromàntica, i amb una massa de so tan ampla va faltar un xic de definició formal. Ara bé, va ser un so brillant, homogeni i compacte, però que va ser un coixí una mica dur per al violí solista.

A la segona part va arribar un dels grans paladins del Romanticisme, com és Txaikovski, amb la Simfonia núm. 5 en mi menor, op. 64. Si bé pensàvem que el volum excessiu en Beethoven seria l’adequat per a Txaikovski, la sensació que va produir va ser força similar. En el primer moviment, bipartit entre un Andante i un Allegro, Rouvali va fer sonar la Philharmonia Orchestra massa sovint amb un volum i una intensitat d’enorme contundència, cosa que limitava l’espai de creixement per fer matisos. El so va ser intens i brillant, però excessiu i un punt estàtic perquè va anar fins al límit durant massa estona.

Els moviments centrals, en canvi, van ser excelsos. Curiosament, quan una gran majoria de directors tenen més traça amb els moviments ràpids, perquè ja venen amb la substància donada, a Rouvali li va passar just el contrari. Va mostrar-se més inspirat i ple d’idees en els lents, on la intensitat de so va ser el seu punt fort principal, amb un gran lirisme melòdic per part dels violoncels en l’Andante cantabile. També es van apreciar amb nitidesa les melodies de la flauta, el clarinet i les trompes, en un engranatge ben greixat amb la corda. El Valse va ser senzillament impressionant, ple de detalls i de matisos, amb rodonesa, amb una corda gràcil i lleugera, i on cada instrument va trobar el seu lloc dins el conjunt orquestral.

El Finale, novament ràpid, va tornar al volum excessiu del primer moviment, amb més accent encara. Com un Janus bifront, Rouvali va passar de la delicadesa del Valse a una estranya agressivitat en l’Allegro vivace final, en què primer la corda, però després sobretot el metall, va sonar amb violència, com si fos una declaració de guerra. Txaikovski és apassionat, abrandat, arrauxat, però la tempesta sempre és interior, com un remolí de passions no resoltes que devasten l’ànima. Rouvali, com un general al capdavant d’un exèrcit molt ben armat, va deixar-nos estabornits amb un Txaikovski fortíssim, en intensitat i en volum.

El Romanticisme és passió, lluita, conflicte, drama, desencontre, i la interpretació del finès Rouvali es va aferrar a la lluita i al conflicte, però sense deixar mai de banda la delicadesa. Un equilibri estrany que va fer estremir un públic que va ovacionar els intèrprets amb gran efusió. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol