Cerca de crítiques

Enquesta

Flors a Manzoni

14/4/2022 |

 

Programa: L'OSV interpreta el Rèquiem de Verd

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/flors-a-manzoni-247445

L'OSV interpreta el Rèquiem de Verdi al Palau de la Música Catalana de la mà de quatre corals i quatre solistes

Després de genis de la música i la literatura com Rossini i Manzoni, perdurarien en la memòria clàssica compositors com ell, però Guiseppe Verdi encara no n’era conscient. No s’hauria pogut imaginar que el seu Rèquiem acabaria a l’Olimp de les millors obres sacres de la història, ni tampoc que segles més tard es continuaria interpretant en auditoris plens de gom a gom. El passat diumenge l’Orquestra Simfònica del Vallès va fer honor a una de les obres més solemnes que existeixen, acompanyada pel Cor Amics de l’Òpera de Sabadell, el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida, el Cor Ciutat de Tarragona, la Coral Mixta d’Igualada i quatre solistes; la soprano Maribel Ortega, la mezzosoprano Laura Vila, el tenor Albert Casas i el baix Gerard Farreras.

L’any 1868 moria Rossini, un dels grans venerats per Verdi, aleshores, els principals compositors italians de l’època van proposar-se escriure-li un rèquiem entre tots. La iniciativa no va tirar endavant per diferències entre ells, però Verdi ja havia completat la seva part —de la qual en parlarem més endavant—. Anys més tard, en morir l’escriptor Alessandro Manzoni, un Verdi totalment consternat va decidir compondre un rèquiem per la seva banda, que s’estrenaria el 1874, just un any després de la mort de Manzoni. I així va néixer l’obra que va meravellar el Palau diumenge, una gran tria de l’OSV que ha rondat per diferents auditoris del territori des de l’1 fins al 12 d’abril.

A dos quarts de sis de la tarda el cel d’abril de Barcelona encara il·luminava els vitralls del Palau, els raigs de llum s’escolaven entre les flors i les muses i l’espectacle arrencava sense necessitat de foscor. “Amb una mica de sort veurem canviar els colors de l’escena amb la caiguda del sol”, penso, però quan el Rèquiem va començar em va costar pensar, fins i tot respirar. Amb el Kirie en marxa, la increïble entrada dels solistes va crear un trasbals entre els espectadors, que es feia cada vegada més petit davant dels bruscos canvis d’intensitat de l’obra.

No obstant això, el sotrac real arribaria amb l’entrada del Dies Irae, on el conjunt de cors, repartit per tot l’escenari, al costat de l’orgue i fins i tot al segon pis, va demostrar la seva gran força i solemnitat, fruit d’un enorme esforç evocat en cada nota, cada passatge i cada mirada perplexa entre el públic. Sens dubte el Dies Irae, la part més enèrgica del Rèquiem, va ser el passatge despuntant amb moments estel·lars, colpidors i, fins i tot taquicàrdics. L’emoció transmesa pels cors i l’orquestra dirigida per Xavier Puig era immesurable. A vegades, amb els moviments tan expressius i característics de l’OSV, els músics s’enlairaven fins als mosaics més llunyans.

El sol, finalment, va anar baixant i amb un Palau tenyit de rosa, taronja i lila va arribar el moment del Lacrymosa i amb ell unes quantes llàgrimes —no direm de qui—. Les flors dels vitralls, aleshores flors a Manzoni, van ser testimonis de la majestuosa actuació que van protagonitzar els quatre solistes. Sense ornaments, sense exageracions, van defensar majestuosament la vessant més operística del Rèquiem. Cal mencionar en especial el paper de la soprano Maribel Ortega, que va deixar a molts sense alè amb cada intervenció.

Abans del batec final, el cor entregadíssim va regalar un Sanctus potentíssim, on tornava a aflorar l’ímpetu i la solemnitat del Dies Irae. Van demostrar una vegada més que a banda de la seva força i esforç, van gaudir cantant el Rèquiem, que és una obra molt agraïda a l’hora de ser interpretada vocalment.

L’espectacle va culminar amb el Libera me, interpretat per Ortega i el cor, que resulta ser la part que Verdi havia compost pel rèquiem que havien de dedicar a Rossini i que mai es va culminar. El compositor tenia aquesta part acabada i va decidir incloure-la al final de l’obra dedicada a Manzoni i que clou l’obra de manera sublim. L’entrega dels artistes va ser absoluta, i l’admiració d’ells per l’obra i la del públic per ells va ser-ho també. 

Lara Garcia Giménez
Núvol