Cerca de crítiques

Enquesta

El Paradís era això

4/3/2022 |

 

Programa: Pélleas et Mélisande

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-paradis-era-aixo-239664

Amb aquest "Pélleas et Mélisande" dirigit per dos noms de la casa, Àlex Ollé i Josep Pons, el Liceu ha ofert un dels millors espectacles dels darrers anys.

El Gran Teatre del Liceu va voler que tota la programació de la Temporada 2021-22 s’englobés sota el paraigua d’un concepte: Paradís. Així, estirant una mica fils semàntics i temàtics, es cercava establir un fil conductor que atorgués cohesió a títols tan diversos com Rigoletto, Wozzeck, Norma, el War Requiem de Britten, la trilogia Da Ponte o Pélleas et Mélisande. Però, un cop vista la producció d’aquest darrer títol, hom pot arribar a la conclusió que no cal fer equilibris per relacionar l’òpera amb el paradís. El veritable paradís operístic consisteix, ni més ni menys, en aconseguir l’alquímia perfecta entre una posada en escena intel·ligent, creativa i ben realitzada, l’equip vocal adient i una orquestra i director en forma i compromesos. Tan senzill, ai las!, i tan complicat alhora que succeeix excepcionalment. I val a dir que el Liceu ho ha assolit amb aquesta producció de Pélleas et Mélisande, de Claude Debussy.

Després de les decebedores funcions de La dama de piques, on semblava que el teatre feia un pas enrere en l’evolució positiva d’aquesta temporada després d’anys de galeres, ha arribat el que, sense cap mena de dubte, és un dels millors espectacles que el Liceu ha ofert en els darrers temps. Un Pélleas et Mélisande digne, aquesta vegada sí, d’un teatre de primera línia mundial. Bona part d’un mèrit molt repartit cal atribuir-lo a la inspirada producció creada per Àlex Ollé, la més interessant de les que se li han pogut veure al Liceu. Ollé situa l’acció en una ‘contemporaneïtat intemporal’, creant un microcosmos de personatges complexos i atrapats en un entorn asfixiant. Un entorn dissenyat per Alfons Flores on predominen les ombres i que està dividit en dos espais escènics, un interior encapsulat en una estructura giratòria i un d’exterior que es desenvolupa en dos àmbits, gairebé a prosceni i sobre l’estructura giratòria. Aquesta varietat d’espais ofereix grans possibilitats teatrals i també planteja algunes problemàtiques, tant pel soroll de l’estructura en girar, que afecta els interludis orquestrals, com per la molt diferent projecció de les veus des d’un lloc o l’altre.

Tot plegat, però, esdevé un inconvenient mínim gràcies a la lectura dramatúrgica d’Ollé que, a més de narrar amb intel·ligència i aportar llum a una trama complexa i carregada de símbols, assoleix espurnes de gran teatre. La caiguda de la corona a l’aigua en la primera escena, la recollida silenciosa del cadàver de Pélleas, la subtil introducció d’una relació pederasta entre Arkel i Yniold -que il·lumina de manera diferent la primera escena del quart acte amb el simbolisme de la pedra i l’anyell atorgant un pes definitiu i esclaridor a la frase final de l’obra- o el desdoblament en dues dimensions de la mort de Mélisande són només algunes de les moltes troballes de la producció. A aquestes troballes cal afegir una esplèndida direcció d’actors que segueix un concepte molt clar, el de la humanització d’uns personatges que fàcilment poden caure en l’encartonament si no se’ls insufla vida i veritat. Així, la Mélisande d’Ollé no és tant un ésser eteri com una dona de carn i ossos traumatitzada per les seves experiències amb els homes i amb una sexualitat explícita; Pélleas deixa de ser un adolescent inconscient per esdevenir un amant apassionat i torturat i Arkel perd la seva entitat d’oracle més enllà del be i del mal per convertir-se en un home vell consumit pels desitjos de la carn.

Tota aquesta lectura seria impossible sense un equip d’actors cantants immillorable, que no només domina els secrets del característic cant prosòdic de l’única òpera de Claude Debussy sinó que, a més, assoleix unes caracteritzacions d’altíssim nivell. Julie Fuchs i Stanislas de Barbeyrac són una parella protagonista de somni per les seves característiques vocals, físiques i interpretatives. La soprano francesa ha demostrat la seva categoria en repertoris ben diversos com el barroc, el bel canto i l’òpera francesa. El timbre és d’excepcional puresa i la línia de cant refinadíssima, com va demostrar a l’inici de l’escena de la torre. Amb Mélisande, Fuchs ha trobat un rol en el qual pot lluir totes les virtuts vocals i teatrals, construint un personatge que combina amb saviesa innocència i sensualitat. Stanislas de Barbeyrac sembla haver nascut per cantar Pélleas, un paper sempre complicat pel que fa a la tessitura, que es mou entre la de tenor i la de baryton-martin. La veu, de tenor líric amb un centre consistent, supera amb escreix tots els reptes que planteja el paper i es desplega amb brillantor en l’arioso (On dirait que ta voix) previ a la seva tràgica mort.

Simon Keenlyside és un Golaud de llibre, posant de manifest totes les contradiccions del personatge més humà que transita l’obra a través d’un instrument tant sa com poderós. La seva escena del tercer acte amb Yniold -interpretat en aquesta ocasió per una soprano, la canària Ruth González, d’encertat timbre blanquinós- va assolir uns nivells de tensió i dramatisme aclaparadors. El baix Franz-Josef Selig va oferir un Arkel tan poderós i delicat vocalment com involucrat dramàticament en la particular lectura del personatge que planteja Ollé, mentre que la mezzo Sarah Connolly en el rol de Geneviève, tot i que la tessitura sembla una mica greu per les seves característiques vocals, va posar de manifest la seva indiscutible classe en la lectura de la carta de la segona escena. Finalment, Stefano Palatchi va exhibir el seu bonic timbre i talent teatral en el curt rol del Metge.

Però en una òpera tan particular com Pélleas et Mélisande, totes les virtuts esmentades s’esvairien en un tres i no res si no estiguessin sustentades en un discurs orquestral coherent i poderós. Si el tractament vocal és despullat, l’orquestral és el que assumeix el pes de la funció i del drama. Un discurs ple de subtileses, de llums i ombres, de textures líquides que requereix un mestre coneixedor i una orquestra amb qualitat tímbrica. Josep Pons ha signat, amb aquesta producció, la seva direcció més refinada i efervescent des que és director musical del Liceu. Un èxit que no hauria estat possible sense una Orquestra del Gran Teatre del Liceu que ha posat de manifest aquí el seu creixement durant les darreres temporades. La transparència de les cordes i expressivitat de les fustes són prova fefaent d’aquesta evolució, com també la prestació dels metalls que, amb aquestes memorables funcions, rendeixen el millor i més merescut homenatge a l’enyorat trompa Enric Martínez, desaparegut tràgicament fa poques setmanes. 

Antoni Colomer
Núvol