Cerca de crítiques

Enquesta

Joshua Bell amb l'OBC

Música sense contingències

2/3/2005 |

 

Obres de Ligeti, Mendelssohn i Sibelius. Joshua Bell, violí. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Barcelona, 25 de febrer.

El concert de l'OBC del cap de setmana passat estava marcat per la compareixença del titular, Ernest Martínez Izquierdo, després de la votació amb què una majoria dels músics s'havia oposat a la prolongació del seu contracte pel procediment d'una votació anònima, filtrada, però, a la premsa. Es preveia mala maror a l'hemicicle, però el resultat es saldava amb un apreciable rendiment artístic i uns aplaudiments prou cabalosos per fluïdificar la situació. I, això, en benefici dels usuaris de l'orquestra que fan possible la seva existència cotitzant a través d'impostos i d'entrades, i als quals desagrada que la manca de diàleg arribi a aquests límits d'incomprensió.
Pel que fa a la música, pujava als faristols per segona setmana consecutiva una partitura de György Ligeti, el cèlebre Lontano que, datat al 1967, segueix fresc com una rosa evidenciant com n'era de vàlida -i inspiradora- la seva música quan les avantguardes artístiques es delien per provocar el públic. Les davallades letàrgiques i el còsmic onirisme de l'obra emmarcats per intensificacions d'una gran densitat van obtenir una correcta traducció a mans dels nostres músics. És una llàstima que s'atorgués a una referència com aquesta la funció de telonera en un programa que la centrifugava per incompatible.

A continuació venia el Concert en mi menor de Mendelssohn, amb l'encara jove violinista nord-americà Joshua Bell. El noi començava als 14 anys una carrera propulsada cap al zènit que s'ha revelat vehicle d'una musicalitat de primer ordre. Bell en fa una lectura congruent en la síntesi de tècnica i expressivitat amb uns dibuixos melòdics clàssics enriquits per incessants correlacions dinàmiques que denoten un estudi exhaustiu. La lectura es caracteritzava per la contenció de l'Andante i l'assenyada aplicació dels inevitables detalls originals a passatges de transició en els quals aconsegueix alguns efectes realment inèdits. Sabedor que el públic copsaria la dimensió paganiniana del seu virtuosisme en la propina (extreta de la banda sonora de John Corigliano per a El violí vermell), va afavorir el lirisme i l'espontaneïtat per damunt de l'exhibicionisme. L'acompanyament de l'OBC començava amb opacitat, però millorava en flexibilitat i acoloriment.

La segona part l'omplia la bipolar i irònica Cinquena simfonia que Sibelius estrenava ara fa 90 anys. Va ser un paradigma de modernitat aleshores i ha envellit sense arrugues. La versió va interessar més per uns plantejaments que alleugerien la tendència a l'èmfasi en els moviments extrems més que per una execució d'una eficiència merament funcional.
Xavier Casanoves Danés
Avui