Cerca de crítiques

Enquesta

Simfonisme contemporani vibrant

18/2/2022 |

 

Programa: Alondra de la Parra debutar amb l'OBC

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/simfonisme-contemporani-vibrant-236781

Alondra de la Parra va debutar amb l’OBC amb un programa complex, i el jove Alejandro Gómez Pareja va fer un recital de virtuosisme

La temporada de l’OBC es va sumar al Festival Emergents, organitzat per l’Auditori, amb dos concerts dirigits per la directora mexicana Alondra de la Parra, els dies 11 i 12 de febrer, excepcionalment amb dos programes un xic diferents, pensats per donar cabuda a dos solistes joves. El dia 12 va ser el torn del violoncel·lista de només vint anys Alejandro Gómez Pareja, que va fer una interpretació enlluernadora del Concert núm. 1 de Xostakóvitx. El programa es va completar amb Debussy i una vibrant Consagració de la primavera, de Stravinsky.

Seguint la paritat en les batutes que Robert Brufau, director de l’Auditori, havia anunciat per a les temporades a venir de l’OBC, aquesta vegada ens ha visitat Alondra de la Parra, una de les directores amb més renom del moment, i que als quaranta anys ja ha dirigit les millors orquestres europees, com ara la Tonhalle de Zuric o la Staatskapelle Dresden. Però un currículum no indica res fins que no escoltem l’artista de primera mà, i de la Parra va demostrar puny de ferro i guant de seda en les tres obres que va dirigir, especialment en La consagració de la primavera.

El gruix del programa va ser música russa del segle xx, però va començar amb el deliciós Preludi a la migdiada d’un faune, de Debussy, petit poema simfònic escrit el 1894 a partir del poema de Mallarmé, i que es considera un punt de gir en la història de la música occidental per l’ús que fa de la flauta com a instrument protagonista i descriptiu del personatge mitològic del faune. La música impressionista francesa té una identitat molt característica, marcada per l’etereïtat i la lleugeresa, com si fos una brisa que bufa i desfà un dibuix a la sorra. De la Parra va aconseguir tots aquests efectes, amb un so dolç i un protagonisme absolut, no tan sols de la flauta, sinó de tot el vent fusta, i també de l’arpa, que acaronava la melodia sinuosa de la flauta del faune adormit.

A partir de la segona obra ens vam endinsar en el simfonisme rus del segle xx. El Concert per a violoncel núm. 1 és una obra que Xostakóvitx va compondre el 1959 i que va dedicar a Mstislav Rostropòvitx —igual que el segon concert. És una peça d’execució tècnica evidentment difícil, i que Alejandro Gómez Parra va capejar amb gran desimboltura. Una vegada més, el motiu amb les notes que conformen el nom del compositor —re-mi bemoll-do-si natural, o DSCH, en notació alemanya— és present al llarg dels quatre moviments del concert, llevat del segon.

Alondra de la Parra va optar per una interpretació suau, amb pocs accents, llevant una mica l’angoixa, i fins i tot l’esquizofrènia, que recorre la música de Xostakóvitx. Gómez Pareja va fer una exhibició de virtuosisme, demostrant que amb només vint anys ja té un domini tècnic absolut que li permet abordar una obra d’aquesta envergadura. El que ara li falta al jove violoncel·lista és maduresa, per poder transcendir la tècnica i posar-la al servei del temperament i l’emoció. No dubtem que amb el pas dels anys —no gaires— ho aconseguirà plenament.

L’obra que va culminar el programa va ser La consagració de la primavera, la música que Stravinsky va compondre per al ballet homònim, estrenat el 1913 a París, després de L’ocell de foc i Petruixka. És conegut l’escàndol que va causar La consagració, pels ritmes apressats, els cops secs i les melodies trencades, que emulen el primitivisme que descriu la música. Es tracta d’un seguit de danses de caràcter ancestral i tel·lúric, i que entronquen amb el paganisme més dur i tosc, que apel·la als instints més animals. Diaghilev, el director dels ballets russos, que va encarregar la música a Stravinsky, va pensar en Nijinski perquè en fes la coreografia, tot passant per alt l’escàndol que havia causat prèviament el ballarí quan havia dissenyat la coreografia del Preludi a la migdiada d’un faune, ja que els moviments tenien un caire sexual massa explícit.

Aquest no és l’únic punt de contacte entre les obres de Stravinsky i Debussy. Tots dos van estrenar la versió per a piano a quatre mans que el mateix Stravinsky va fer de La consagració.

Es tracta d’una obra dividida en dues parts: l’adoració de la terra i el sacrifici. Alondra de la Parra va fer brillar l’OBC especialment en el sacrifici. En la primera part vam sentir un vent molt poderós però una corda poc incisiva. Cal destacar un engranatge molt ben trenat entre els diferents components del vent fusta, que van enllaçar les melodies disruptives amb gran naturalitat, com un continu. De la Parra va demostrar una gran habilitat per fer sonar plena de detalls i matisos una orquestra de dimensions colossals. La segona part, la del sacrifici, va ser molt rítmica, amb cops secs i una extraordinària precisió de tots els instruments. La suma de les parts va sonar com un conjunt aglutinat, i cal remarcar que el metall va estar pletòric. Definitivament, de la Parra va saber expressar i transmetre amb tots els ets i uts el caràcter salvatge i tel·lúric d’una de les obres clau del segle xx. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol