Cerca de crítiques

Enquesta

Concert de Jesús Maria Gómez a la Casa Elizalde

1/3/2005 |

 

Cicle de pianistes Opus Artis
Obres de Haydn, Ravel, Albéniz i Granados
Jesús Maria Gómez, piano
Casa Elizalde de Barcelona
20:30 h
21 de febrer del 2005

El pianista alacantí Jesús Maria Gómez (n. 1965) va oferir-nos un concert d’aquells que agraden a tothom, amb un programa prou variat i seductor com per a complaure a una gran majoria. Però més enllà d’aquesta primera apreciació, si aprofundim una mica més en el programa que va proposar-nos, ens adonarem que es tracta d’un seguit d’obres (totes elles obres mestres) situades una darrera l’altra obeint un objectiu. El programa era rodó des de qualsevol punt de vista. Per començar seguia el cicle de quintes: la Sonata de Haydn en do, la Sonatina de Ravel en sol (o, més o menys, en sol), Còrdova d’Albéniz en re (tot i començar amb unes enigmàtiques quintes descobertes que evoquen un fa major o un fa menor), els Valsos poètics de Granados en la… en fi, també estilísticament era rodó i sobre aquesta qüestió parlàrem aquest que us escriu i el pianista. I certament estàvem d’acord. La sonata de Haydn ens menava a les sòlides arquitectures clàssiques però amb un punt Sturm und Drang gairebé preromàntic, molt a prop del primer Beethoven. Després la Sonatina de Ravel, recreació d’aquest món clàssic i Còrdova i els Valsos poètics que ens portaven tota la fantasia romàntica però dins d’un ordre ben fàcil de percebre que es coronava amb una visió romàntica de la forma sonata com és l’Allegro de concert de Granados, amb el qual el compositor català i Haydn es toquen des d’òptiques ben diferents. Un ens proposa un respecte a les formes establertes des de la llibertat més absoluta, i l’altra sembla tendir a aquesta llibertat des d’un llenguatge clàssic que és el seu i que ell ha contribuït tant a afaiçonar. És a dir, un programa del tot rodó. De fet era un punt de trobada entre llibertat expressiva i ordre clàssic, i entre respecte per les formes i entre eloqüència poètica. Haydn ens proposa subjectivitat des del classicisme; Granados, al final del recital, la recerca d’ordre per a l’expressió poètica. De fet ve a ser el mateix, com en el cas de la neoclàssica Sonatina de Ravel i les delicioses obres d’Albèniz i Granados que trobàrem entre mig.

Qualsevol dels que allà érem varem adonar-nos que teníem davant un poeta de la música. Però també un poeta ordenat, respectuós amb l’esperit de les obres i alhora capaç d’expressar-se a sí mateix a través d’elles sense trair-les. El plantejament interpretatiu era, doncs, idèntic al que ens proposava la confecció del programa. Un concert a mida del pianista. Parlàrem molt amb ell al voltant d’aquesta qüestió i ens confessà que era un concert molt treballat, minuciosament treballat. Era evident. Tot estava estudiat, però hi havia un punt, no d’improvisació, sinó de frescor. Gómez és, repetim, un poeta de la música i necessita trobar un espai per a l’espontaneïtat. No pot ser d’una altra manera, però tot molt treballat. Un concert exquisit, curull de sensibilitat i – molt important – d’honestedat. Parlant amb Gómez ens adonem que ell és com aquesta música que interpreta, i és de la mateixa manera que la interpreta.
Ens va cridar molt l’atenció – fet que comentàrem a bastament amb ell en acabar el concert – l’ús expressiu del pedal. Un ús no colorístic ni per a reforçar volums ni per pur efectisme, sinó per a aportar contrastos. És a dir, poguérem sentir com sovint Gómez ens presentava una idea musical d’una manera i, després, d’una altra – amb canvis dinàmics i de color – emprant el pedal. I obeint en tot moment a una intenció expressiva ben definida. Gómez compartí amb nosaltres l’apreciació i remarcà que no és aquesta una idea interpretativa sempre ben compresa pel públic ni tan sols pels alumnes, i aquí ens comentà les seves experiències amb els deixebles, com estimular les diferents visions d’una mateixa idea musical i fer-les conviure en una mateixa interpretació. Veritablement fou un concert per a recordar.

La celebració del concert serví també per a presentar el nou disc de Gómez, del segell KNS (referència KNS A/005), consistent en la gravació en escrupolós i gens trampós directe d’un concert esdevingut a la ciutat japonesa de Matsudo el 18 d’agost de 2000. Tret de la sonata de Haydn, el programa és idèntic al del concert. I en el lloc de Haydn les tres peces que componen el primer quadern d’Images de Debussy, que connecta del tot amb l’esperit unitari del concert, amb l’explícit Hommage à Rameau com a segon fragment; una nova referència a l’equilibri entre fons i forma, entre expressió i ordre, tan a prop del neoclassicisme.

Potser ja coneixíeu aquest pianista, però si no en teníeu referències us aconsellaríem que escoltéssiu el seu nou disc. Música exquisida interpretada poèticament. No us en penedireu.

Josep Pascual
La Porta Clàssica