Cerca de crítiques

Enquesta

Les afinitats atlàntiques

15/2/2022 |

 

Programa: Orquestra Gulbenkian de Lisboa, amb Nelson Goerner

Lloc i dia: Auditori de Girona

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2099656-les-afinitats-atlantiques.html

Tot era favo­ra­ble per acu­dir a la cita de diu­menge pas­sat a l’Audi­tori: per una banda, un pro­grama subs­tanciós; per l’altra, uns pro­ta­go­nis­tes d’excel·lència, que a més es pre­sen­ta­ven per pri­mer cop a Girona: el pia­nista argentí Nel­son Goer­ner, el direc­tor bra­si­ler Ricardo Cas­tro i, és clar, l’Orques­tra Gul­benkian de Lis­boa. Tots tres vèrtexs del tri­an­gle es con­nec­ten per l’afi­ni­tat amb l’Atlàntic que apa­rent­ment separa, però en rea­li­tat uneix. L’aven­tura oceànica estava llençada.

Calouste Gul­benkian era un mag­nat del petroli armeni que es va esta­blir a Lis­boa fugint dels hor­rors de la II Guerra Mun­dial. Amb el seu lle­gat, es va crear una fun­dació dedi­cada al patro­natge de les arts, que inclou aquesta for­mació simfònica, la més pres­ti­gi­ada de Por­tu­gal, sem­pre com­pro­mesa amb la cre­ació con­tem­porània. Per això el con­cert va començar amb una obra de 2013 sig­nada pel lis­bo­eta Pedro Ama­ral. Deux por­traits ima­gi­nai­res és un pen­ta­grama amb certa influència de Pierre Bou­lez, d’irra­di­a­ci­ons espec­trals, amb uns vents cla­ri­vi­dents con­tra­res­tats per uns solos de piano més intros­pec­tius. Pre­sent a la sala, el com­po­si­tor va pujar a l’esce­nari per a un aplau­di­ment que s’espe­rava més alti­so­nant.

La vet­llada con­ti­nu­a­ria amb el Con­cert n. 2 de Cho­pin, qui el va escriure quan tenia només 20 anys. Es creu que va tenir ajuda de com­panys per com­pon­dre les parts orques­trals, molt solem­nes des del movi­ment inau­gu­ral, apro­pi­a­da­ment ano­me­nat maes­toso. Aviat, però, el piano agafa les ren­des, aglu­ti­na­dor i fàustic com la mateixa essència del roman­ti­cisme. Llis­cant els dits pel teclat sense esforç o difi­cul­tats apa­rents, Goer­ner es va reve­lar con un pia­nista en estat de gràcia, merei­xent els bravi del públic. El de Bue­nos Aires, con­ser­vant el tímid som­riure i l’apa­rença ascètica, va brin­dar de bis una pre­ci­osa baga­tel·la.

L’orques­tra sonava límpida i engres­cada, sota la direcció sen­si­tiva de Cas­tro, sense batuta però plena de sub­ti­li­tats. El bra­si­ler es va reve­lar en tot cas més enèrgic i vivaç per la peça final, La Mer de Debussy, una mena de poema simfònic lumínic i apol·lini, amb uns finals de movi­ments volcànics i esplen­do­ro­sos. Pot­ser el com­po­si­tor impres­si­o­nista va collir ins­pi­ració de les cin­til·laci­ons oceàniques per als seus pas­sat­ges ondu­lants. Així, amb l’oratge salat de la mar es tan­cava el cicle: l’aven­tura transatlàntica arri­bava a bon port. 

ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA
El Punt/Avui