Cerca de crítiques

Enquesta

Partida perduda

6/2/2022 |

 

Programa: La dama de piques, de Txaikovski

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/partida-perduda-234605

La dama de piques, l’obra mestra del Txaikovski operístic, ha tornat al Liceu amb resultats decebedors tant en l’àmbit orquestral com en l’escènic i vocal.

Mentre descansa a les golfes dels projectes perduts, a causa de la pandèmia, una nova producció d’Eugen Oneguin, Txaikovski ha tornat a pujar a l’escenari del Liceu amb la seva altra obra mestra operística, La dama de piques. Ho ha fet amb la vella i coneguda producció de Gilbert Deflo que es va estrenar al teatre barceloní l’any 1992 i que s’ha pogut veure en quatre ocasions. Una mise-en-scène que, en aquesta reposició, tot i mantenir la bellesa estètica dels dissenys creats per William Orlandy, especialment dels interiors, ha estat mancada de dinamisme en unes escenes corals excessivament estàtiques i d’una direcció d’actors acurada, element absolutament imprescindible en una òpera que demana a crits l’aprofundiment en la complexa psicologia dels personatges. Aquesta manca de vitalitat escènica ha estat un hàndicap que, combinat amb la sorprenentment destensada direcció orquestral de Dmitri Jurowksky han condemnat irremissiblement aquesta reposició.

El director alemany, tot i que amb el pas de les funcions (en aquest article comentem les del 27 de gener i el 2 de febrer) ha millorat ostensiblement el discurs i el rendiment orquestral, ha decebut i no ha estat capaç d’imprimir en la seva lectura l’arravatament d’una partitura magistral que requereix un foc i una tensió dramàtica totalment absents en les primeres funcions. Una mostra fefaent d’aquesta manca d’energia i encert en la direcció va ser un primer quadre caòtic, amb seriosos problemes de concertació entre el fossat i l’escenari que van afectar tant als fragments corals com al sempre difícil quintet. Sembla que les múltiples baixes per Covid a l’Orquestra del Liceu van afectar el rendiment del conjunt en les primeres representacions i, sense dubte, en la funció del 2 de febrer, la prestació orquestral va millorar exponencialment, però en conjunt aquesta Dame de pique suposa una ocasió perduda en la positiva evolució de l’Orquestra del Liceu. També el Cor del Liceu va oferir un rendiment molt irregular, amb moments decebedors, com el primer acte esmentat, i d’altres notables, especialment en un tercer en el qual es va lluir en el Kyrie i l’escena final.

El drama de La dama de piques pivota bàsicament sobre tres personatges, l’obsessiu Hermann, la jove Lisa i la vella Comtessa. Hermann és un dels rols més exigents per tenor de la literatura operística, tant des d’un put de vista vocal com interpretatiu. Present en totes i cadascuna de les escenes de l’obra, requereix una veu robusta, gairebé de heldentenor, i d’una capacitat de penetració psicològica única. El sovint maltractat tenor Yusif Eyvazov, tot i no posseir les característiques vocals ideals pel rol, va fer una recreació més que solvent. La veu no és atractiva tímbricament i massa lírica per les exigències del paper, però la tècnica és sòlida, el fraseig convincent i el cant entregat. No el va afavorir, com a la resta del cast, la manca de direcció escènica, tanmateix en línies generals el seu Hermann va ser prou convincent. Molt més que un George Oniani de veu més atractiva, però amb problemes d’afinació i fraseig inexistent.

Irina Churilova, que va interpretar el personatge de la jove i apassionada Lisa, posseeix un instrument important, amb volum i projecció remarcables. La seva veu va omplir el teatre en tot moment, però en la zona de passaggio i el registre agut el so tendeix a ser poc controlat amb la pèrdua de qualitat conseqüent. La línia de cant és notable, això no obstant el personatge, tant des d’un punt de vista vocal com escènic, va semblar poc definit i mancat de l’entitat dramàtica necessària. Tampoc Larissa Diadkova va fer oblidar glorioses personificacions d’un personatge tan particular i lluït com la Comtessa. El rol és per mezzosoprano, tot i que per les seves característiques ha estat vehicle de lluïment de grans cantants-actrius al final de la seva carrera. Diadkova, tot i una prestació vocal inatacable, no va mostrar el carisma i la presència escènica que ofereix un paper que és un veritable regal.

Magnífic, tot i el perfil vocal líric, el Príncep Ieletski d’Andrey Zhilikovsky, un baríton amb molta projecció que va cantar la seva famosa ària amb facultats vocals i línia aristocràtica. En canvi, massa gris el Tomsky de Gevorg Hakobyan. La veu és tan poc interessant com la seva capacitat interpretativa. No aprofitar les seves dues destacades intervencions solistes és un pecat. Cristina Faus va ser una correcta Polina, paper curt que permet més relleu. També va interpretar, com és habitual, el rol de Milovzor al segon acte al costat d’una sensacional Serena Sáenz. La soprano catalana no només va cantar magníficament sinó que, per la seva formació com a ballarina, va assolir una presència escènica que confirma el seu indiscutible talent. Esplèndid David Alegret com a Txekalinski, amb veu sonora i ben projectada, i adequades les intervencions de Nika Guliashvili, Mireia Pintó, Gemma Coma-Alabert i Marc Sala. 

Antoni Colomer
Núvol