1/2/2022 |
Programa: Thomas Hengelbrock
Lloc i dia: Palau de la Música Catalana
https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2092919-bach-o-haendel.html
Thomas Hengelbrock va oferir dissabte al Palau de la Música un Bach robust i poderós, amb un cor modèlic
Que el nostre és un temps realment estrany, a hores d’ara, ningú ja no és capaç de dubtar-ne. L’estranyesa arriba a esquitxar de ple la nostra programació musical, en què, en una nova mostra evident de la inexistència de coordinació entre equipaments, s’és capaç de fer coincidir, en un mateix dia, dues importantíssimes formacions musicals amb criteris històrics. Al Liceu, dissabte, hi havia Les Arts Florissants junt a Les Jardins des Voix i William Christie per oferir l’òpera Partenope HWV 27 (1730) de Händel i, una mica més tard, al Palau de la Música, els equips del Balthasar Neumann que dirigeix Thomas Hengelbrock hi eren per oferir la imponent Missa en si menor BWV 232 (1733-1748) de Bach.
Igual que va succeir en la vida d’aquests dos grans gegants del barroc musical germànic, que mai van arribar a poder-se conèixer, dissabte, un va haver d’escollir entre Bach i Händel. Si estranya és aquesta coincidència estel·lar, també ho és que el Festival de Torroella hagi acollit i apostat per realitzar la producció dels excelsos cor i orquestra de Hengelbrock quan mai aquesta formació ha estat programada en un festival que, per cert, tenia una orquestra amb criteris històrics pròpia i que fa força temps va quedar descartada. Qüestió de criteris, certament. Els mateixos pels quals va apostar Hengelbrock per oferir un Bach robust i poderós, amb un cor modèlic en el seu empastament i equilibri. La maquinària musical teutònica va desgranar la seva habitual marca de qualitat i excel·lència, si bé la mateixa grandesa de l’obra va fer caure, en ocasions, la tensió de l’arquitectura. Però aquell dia els àngels encara ens tenien preparada una sorpresa com va ser la interpretació hieràtica i solemne de l’Agnus Dei a càrrec del contratenor William Shelton, que va precedir un Dona nobis pacem de somni i que ens va portar fins als territoris de la inefabilitat. Només uns aplaudiments sobrers i un tan incomprensible com grotesc bis amb l’Hallelujah del Messies de Händel van trencar l’atmosfera bachiana assolida. Però, dissabte, a Barcelona, era dia de Bach o Händel? I Hengelbrock, molt murri ell, prou que ho sabia.